Què pinta l’arquitecte en la meva casa?

Últimament m’estic trobant immers en una conversa gairebé repetitiva davant de diferents interlocutors. Conversa que gira entorn del paper de l’arquitecte en les nostres vides. I en la que els interlocutors ja s’han fet la casa, o ho tenen previst en un futur no molt llunyà.

Parlant sobre com es van fer la casa, o com se la voldrien fer en un futur als que encara no ho han fet, es veu que, per aquests, l’arquitecte sols és una persona que “aporta la firma i que aguanti la casa que no es caigui” dit literalment per un, que afegeix “no sóc jo el que pago? Doncs la casa es fa com jo vull”. En aquest cas, dos germans, els hi vaig recordar que jo encara seguia estudiant, i que ara estava formant-me com arquitecte (per si no ho recordaven) i, certament, van baixar el to despectiu cap als arquitectes un cop fet l’aclariment, perquè prèviament al recordatori havien dit textualment “los arquitectos son unos cabrones”. Cert és que no totes les converses que he tingut han mostrat tan menyspreu vers l’arquitecte d’una manera tan explícita, però en moltes d’elles sí que veig aquesta idea que tenen que l’arquitecte és sols la persona que els hi ha de fer oficial la casa que tenen en ment, i que s’aguanti dreta. El concepte de que l’arquitecte és un mecanisme obligatori per fer-se un la casa, però no pas la persona que els hi pot aportar maduresa, idees i rigor al projecte.

A pocs se’ns passa pel cap anar al sastre i dir que volem que ens faci un vestit així o aixà,  que li paguem perquè ens faci els patrons i ens el cusi, negant-li qualsevol aportació al nostre “genial” model. Que cobri, faci i calli. Quan, certament, el que fa un sastre és preguntar quin estil volem, amb quins teixits el volem confeccionar i quins acabats volem tenir el nostre vestit, oferint en tot moment un diàleg entre el seu coneixement en la matèria i les necessitats i gustos del client, per arribar a un cert consens en l’obra, però essent sempre ell qui, gràcies a l’aprenentatge i a l’experiència és qui fa, pensa i dirigeix l’obra, el vestit. Així doncs, perquè no passa el mateix, en la seva amplitud, en el món de l’arquitectura quan algú es vol fer una casa? Perquè els arquitectes som vistos com a persones rares, il·luminades, extravagants que, segons ells, volem fer cases que poc tenen a veure en la millora de l’habitabilitat de les famílies? Cert és que, per sort, no tots els clients són com els descrits en aquest article, però sí que en són prous els que pensen així, i encara en són més quan aquests, els clients, són persones molt vinculades a una de les parts participants en la construcció.

Cert és que construir una casa no és gens difícil, i que deixant de banda els aspectes normatius i legals,  qualsevol persona podria fer-ne una sense haver-se format com arquitecte. Però una cosa és construir una casa, un edifici, etc i l’altre, i molt diferent, és fer arquitectura. Tot i que aparentment per a la majoria de persones construcció i arquitectura els hi puguin semblar sinònims, a la realitat no és pas així. Fer construcció és senzillament construir, fet de millor o pitjor manera. Però fer arquitectura va molt més enllà que construir. Fer arquitectura és la fusió de molts conceptes que, tractats curosament cada un d’ells i interrelacionant-los, acaben donant com a fruit a una obra arquitectònica, a una construcció formalment dita però que a darrera hi ha un alt grau de pensament, de reflexions i de decisions que no són pas fruit ni de la casualitat, ni de la immaduresa ni de la immediatesa.  Conceptes que van més enllà de la pura construcció, de les pures qüestions constructives que certament s’han de controlar i dominar per poder conjugar les idees arquitectòniques del projecte. Conceptes com reflexionar i observar els models d’hàbitat de la societat actual, d’un lloc en concret... qüestions plàstiques, artístiques, cercar la bellesa.... qüestions purament formals...etc. Són molts els conceptes que van lligats a fer arquitectura, i que no acompanyen pas al fer construcció “a seques”. Tots aquests conceptes per suposat que qualsevol persona els pots adquirir, i no cal pas estudiar arquitectura. Hom pot dominar la construcció, interessar-se pels corrents artístics contemporanis, practicar alguna de les arts que li aportin reflexions plàstiques, reflexionar i observar sobre el seu entorn social, etc.... i segur que, potencialment, pot arribar a fer arquitectura. I “ojalà” tothom fes això, perquè tot i tirar-me pedres sobre la meva professió per una hipotètica pèrdua de treball vers els coneixements de la gent, voldria dir que la societat estaria preparada i sensibilitzada cap a una bona arquitectura, i això voldria dir que, segurament, viuríem en un món millor. Però la realitat no és aquesta. La realitat és que les persones tenen les seves pròpies preocupacions, els seus propis interessos i les seves pròpies professions. I aquestes persones, tot i tenir una idea de com volen que sigui la seva casa, si el que realment volen tenir és una llar que parli amb un llenguatge arquitectònic, el que han de fer és confiar aquesta tasca a un arquitecte. I serà partint de les idees del client, que l’arquitecte haurà de reflexionar, pensar i proposar una arquitectura que cobreixi les necessitats del primer, millorant la seva vida i, alhora, dialogui amb l’entorn i aporti qualitat a la societat.

Tampoc vull fer una mirada de ruc, amb els ulls tapat a banda i banda, i certament és que en la professió no tots són “arquitectes”. Cert és que n’hi ha alguns que s’han format com a mera professió per guanyar-se la vida, sense aportar res ni per ells ni per a la societat, i que amb un sou a final de mes els hi és igual la qualitat plàstica, o els materials adequats al temps i a lloc per crear bona arquitectura. Tan cert és com que en totes professions hi ha els que es creuen la professió i en són partícips d’elles, i els que senzillament l’exerceixen com a única finalitat lucrativa. I així doncs també és important que els clients busquin una persona que els irradiï aquesta passió cap a l’arquitectura, ja sigui observant les seves obres realitzades i materialitzades, com pels que comencen i potser se’ls hi pot donar una oportunitat deixant que ell els hi faci una proposta, i si és escaient acabar contractant. I és que cert és que fer arquitectura és molt més difícil del que la gent es pensa.... i per això un arquitecte es passa, com a mínim 6 anys, donant voltes i reflexionant sobre arquitectura, el pilar central de la carrera, on a més et van donant competències en les habilitats per saber construir. Però l’arquitectura és aquesta essència, aquest pensament. Tot el demés senzillament són els instruments que s’han de dominar per portar a terme l’arquitectura. Però per molt que hom domini els instruments, sense l’aprenentatge del projecte arquitectònic és molt difícil fer arquitectura. I certament el més bonic és poder anar avançant lentament cap aquest aprenentatge, ple d’obstacles. On veus autèntiques obres meravelloses que es fan....que aparentment poden semblar més o menys fàcils, però que quan un s’hi posa s’adona de l’autèntica complexitat del que significa fer arquitectura, més enllà del que significa solament construir.

I per acabar, i com molts cops he dit, crec que a les escoles ja de ben petits als nens de la nostra societat, als habitants del present, però sobretot del futur, se’ls hi haurien de donar nocions d’arquitectura i agricultura (a més d’art, enginyeria i moltes d’altres disciplines importants). Però els dos primers per mi són molt especials que els infants se’ls formi adequadament, per una senzilla raó: la societat, la gent, estem envoltats, vulguem o no vulguem, de naturalesa i d’arquitectura. Sols donant coneixements d’aquestes disciplines, aconseguirem la suficient  sensibilitat de la societat vers el món que ens envolta i, conseqüentment, aconseguiríem un món millor. Potser si haguéssim estat educats i sensibilitzats així ja de ben petits, potser no hauríem arribat fins on hem arribat. Potser d’aquesta manera, amb una bona sensibilitat, ens hauríem estalviat alguns que altres projectes totalment fora de lloc, pel senzill motiu que, amb sensibilitat, ja els mateixos que ho proposarien ja serien els primers en, almenys, fer-ho amb un cert valor de qualitat.

 

"Telebasura" a la màxima exponència

Mira que miro poc la “tele”, però abans d’ahir vaig enganxar un tros d’un programa de la premsa rosa “de luxe”, i el vaig està mirant una estona. Les conclusions que un en treu de veure un programa així en són moltes, i cada qual pitjor.

Per una banda, un es qüestiona molt profundament el servei per el qual està feta una cadena de televisió, que podríem dir a grans trets que és: informativa, educativa i/o d’entreteniment. Sincerament, aquests tipus de programes que es realitzen actualment al voltant de la premsa rosa no es poden englobar en cap d’aquestes finalitats. Així doncs, és molt preocupant veure l’existència de certes cadenes de televisió que el que fan és, dia rere dia, inculturitzar cada cop més a un gruix important de la societat (així ens van les coses). No dic que tothom que consumeix aquest tipus de programes sigui inculta, ni molt menys. També hi ha gent que és prou intel·ligent i que, per molts diversos motius, acaba veient aquest tipus de programa. I que en el fons ho veuen com una espècia de ciència ficció que no els hi acaba afectant al cervell. Però deixeu-me ésser agosarat i dir que, tot i aquest tipus d’espectadors amb aquests mínims de seny que mira aquest tipus de programa, crec que hi ha massa gent que, malauradament, i sense voluntat de tenir menys preu per ningú, no han tingut la sort que la naturalesa i/o la seva educació els hagi proporcionat uns mínims que fan que aquest tipus d’espectacles televisius (si és que es poden dir així)  no els hi “embrutin” el cervell i, com a conseqüència, la nostra societat es vegi abocada, cada cop més, a que hi hagi un gruix important de ciutadans cada cop més manipulats per aquesta “basura”.

No diré que no es pugui fer premsa del cor. Ja ho he dit més d'un cop, sí que es pot fer amb certs criteris mínims de “noblesa” periodística. No ser si encara està en antena, però per posar un exemple a la primera de la televisió espanyola, emetien un programa de premsa rosa, en el qual es limitaven a donar noticies sobre la vida dels famosos. Podien fer-ho amb més o menys gràcia, amb més o menys “cotilleo”, però el que sí que no feien són aquests “espectacles” lamentables de la televisió contemporània que estan deixant en entra dit, les funcions principals d’aquest mitjà. On el crit i l’insult estan a l’ordre del dia.

Veure com una parella va a llençar-se els plats a plató i tot un seguit de “professionals” debaten sobre el tema en qüestió et fa adonar que avui en dia de “qualsevol cosa en diuen treballar”. Clar, després la gent es pregunta com és que hi ha tan fracàs escolar, com és que hi ha tanta gent que no sap donar uns mínims a la feina, com és que hi ha tan poca cultura en el “caparró” de molts individus, com és que moltes altres coses dolentes.... si només cal veure els “referents” que tenen. Els hi inculquen des d’unes plataformes que teòricament haurien d’educar, ensenyar i, també, entretenir, tota una sèries de modals i comportaments dignes d’una societat poc evolucionada culturalment. Els hi ensenyen que es pot guanyar diners sense ser professional en la seva professió (si és que la tenen), utilitzant el recurs fàcil de l’insult i oferint espectacles televisius d’una baixa qualitat que, qualsevol societat que vulgui esdevenir societat com a tal, no hauria de permetre.

En el fons estem en un sistema reiteratiu, en una espiral, en el peix que es mossega la cua. Tu, televisió, ofereix incultura. Amb aquesta incultura alimentaràs una societat que cada cop serà més inculta. D’aquests incultes et nodriràs per fer programes cada cop més incultes, que aconseguiran, altre cop, encara fer més inculta la societat que ja havies aconseguit fer inculta.

Quan fa molts anys la meva iaia em deia que no mirés la “caixa tonta”, ella segur que mai s’hagués imaginat, ni en el pitjor dels escenaris, que avui en dia “gaudiríem” en la nostra societat d’aquest “alt nivell d’incultura televisiva”. Abans era la “caixa tonta”.... ara, senzillament, hi ha programes/cadenes televisives que ni arriben al “nivell” dels tontos.... Per sort sí que tenim algunes cadenes que aposten per la qualitat. I per sort sí que tenim uns professionals que, intentant fer bé la seva feina, sí que es guanyen el qualificatiu de professionals en la seva professió. Intentem de cuidar aquesta qualitat que encara es fa. Perquè si algun dia es perd aquest sector de qualitat.... que Déu ens agafi confessats!!!!

 

Barreja salada i màrqueting de pa sucat amb oli

Sí, ho sé. El màrqueting està fet per seduir a les persones vers un producte tan sigui físic com intangible. L’enciclopèdia la defineix com el  “Conjunt de tècniques programades, coherents i dinàmiques, orientades a perfeccionar el procés de comercialització millorant l'eficiència en la producció, la distribució i la venda de productes o de serveis....” Si està molt bé això....però a la pràctica què ens trobem?

Ens trobem dones exuberants que s’enamoren al teu pas si et ruixes les aixelles amb un determinat desodorant (que aixequi la mà el noi que li hagi funcionat). Ens trobem a unes persones parlant de seny quan ja ningú es fia dels bancs. Ens trobem a un personatge que ens diu que ell no és tonto perquè compra a un determinat establiment d’electrònica.... aleshores els que no compren allí són tontos? Ens trobem a noies guapíssimes que t’alegren l’estiu tan sols obrint una cervesa amb nom d’estel, jo crec que a la vida real hom s’ho ha de “currar” molt, però que molt més, de com ho pinten a l’anunci. I un gran grapat d’anuncis amb una mateixa tònica.

Però a mi el que realment em preocupa no és pas tot això.... jo estic realment preocupat per la imatge impresa en l’envàs de les barreges de fruits secs salats. I és que això sí que és imperdonable. Es pot perdonar que et “venguin la moto” de l’eficàcia d’un desodorant sobre l’atracció d’una bona femella. Però el que no es pot pas perdonar és que obris un envàs que conté una barreja de fruits secs pensant que et trobaràs quelcom que has vist en l’etiqueta i el contingut sigui en escreix molt diferent. I és que amb la salivera que fa hom quan té gana no es pot jugar!! I m’explico. L’altre dia vaig trobar a la cuina una bossa de barreja de fruits secs. L’envàs negra (associat al “catxé” de l’etiqueta negra), alguna frase dient que era una barreja de fruits secs selectes, i, el més preocupant per a mi, una imatge totalment distorsionada de la realitat del que contenia en el seu interior. I és que en la imatge impresa, la presència d’ametlles front el conjunt d’altres fruits secs que també contenia era molt elevada. Però la realitat que descobreixes un cop obres l’envàs és diferent... La teòrica majoria del fruit d’ametlla es veu substituït per una majoria de moresc fregit (“kikos” col·loquialment parlant) i d’altres fruits secs d’un valor, econòmic, molt inferior al d’una bona ametlla. No entraré en el terreny de sí és més bona una ametlla, un “kiko” o una pipa, ja que “sobre gustos los colores”. Però el fet és que si la marca que produeix aquest producte fa servir aquesta imatge en l’etiquetatge, teòricament està explicant el que porta en l’interior de l’envàs opac que no deixa veure el producte, i està influenciant a tota persona quan es troba aquest producte a l’estant del colmado, supermercat, o altre establiment, vers als productes de la competència. I, sincerament, el comprador es pot sentir prou enganyat per pagar per un producte que es creia que era un, quan es troba que és un altre. Per sort, aquesta barreja no la vaig pas comprar jo i per tant no em vaig sentir “lleugerament enganyat” per un màrqueting de pa sucat amb oli.... però sí que vaig prendre nota per no caure en l’error de comprar-lo en un futur. Així que si no ens cau a les nostres mans una bona barreja de fruits salats, millor fer una bona llesca de pa sucat amb oli que mai ens fallarà!! (o sí.... perquè hi ha cada pa que venen a alguns llocs.... però això ja és un altre llarg tema!).

 

BON ANY 2013

Bé, avui dia de ressaca per molts. Pels que no van fer excessos, dia tranquil. Per altres (i cada cop més) dia trist com tots els altres dies del mes perquè tenen greus problemes econòmics. Per alguns dia feliç per haver començat l’any estrenant aquella peça, no vista, de vestir vermella...  Per tothom, estigui on estigui, sigui com sigui, BONA ENTRADA D’ANY 2013.

Fer especial menció a que ningú ha perdut estúpidament la vida en les carreteres catalanes aquesta nit tan carregada d’alcohol. Bona notícia per començar bé l’any.

No he fet pas propòsits concrets de cara al nou any... degut a que molts acaben en paper mullat. Així que ja dono gràcies pel senzill fet de poder està escrivint aquestes línies. Recordar els qui ens han deixat  i que sempre portarem a dins nostre. I desitjar que el món vagi una mica millor cada dia que passi, i que tots aquells que tant malament ho passen en algun lloc del món tinguin el dia de demà, o avui mateix si pogués ser, una oportunitat a la vida. I els que som uns privilegiats que tenim més del purament essencial a la vida, intentar arreglar les nostres mancances i canviar aquells punts dolents o no prou bons que tenim, i  millorar de cara a nosaltres mateixos i als qui ens envolten. I intentar aportar al món alguna cosa de profit.

I avui, en especial, desitjar molta sort a un company de la vida que ha començat el seu particular viatge de bon matí. Un viatge amb bitllet de marxada, però sense bitllet ni data de tornada. Potser en són 3 mesos, o un any, o tres anys, o tota una vida.... per allà on estiguis cada dia, molta sort i aprofita al màxima el privilegi de veure el món sobre una bicicleta a un ritme humà. I quan facis parada en aquells punts més desfavorits del planeta que ja t’has plantejat per passar-hi un temps ajudant, dónal-s’hi el màxim a aquella gent i aquells infants que ells tot ho valoren més que nosaltres. I quan tornis, sigui quan sigui (tot i que a mi m’agradaria que aviat, tot i ésser un pensament egoista) segur que alguns bons canvis et trobaràs.

Salut a tothom!!

Xavier