Sovint fem servir aquesta expressió quan ens dirigim a una persona que ens és molt difícil de veure-la: “noi/a ets molt car de veure!”. I si fa no fa... és lo car de veurem a mi que feia temps que no em passava per aquí...
L’emoció dels primers dies del bloc sembla que s’hagi apagat... però no és del tot així. La universitat, les meves cosetes, les cosetes d’aquí, les cosetes de més enllà i... sobretot la gran capacitat que tinc per perdre el temps... fan que hagi tingut el bloc més parat que un cargol transitant sobre un arbre ple de resina. Però bé... avui m’he dit “el frotar se va acabar”.... però com que això ja ho van dir els de “vip express”... doncs m’he limitat a dir “el post se va a actualizar”.
Doncs dit i fet.... encara que no he pogut trobar millor època per tornar a posar-me mans a la feina amb lo del blog... que ara que s’acosten exàmens... Però bé, jo ja tinc aquestes coses... que quan s’acosten exàmens i representa que hom a de concentrar-se en aquest difícil ritual d’estudiar per anar-se’n a avaluar a l’escola, jo faig tot el contrari.... bé, tot el contrari tampoc... però sembla que busqui les mil maneres de distreure’m en època d’exàmens... o potser no ho busco i són elles, les distraccions, que em venen a buscar... ja podrien ser “elles” unes noies.... però la ciència ficció encara no ha arribat a aquest nivell tan elevat de fer creïble lo impossible...
Doncs això, que per època d’exàmens m’agafa la inspiració per fer de tot menys estudiar, com si a dins meu hi hagués un altra jo que no vulgui que aprovi... i que se les empesca totes per distreure’m quan menys ho necessito. A més del meu jo interior, també s’hi apunta més gent a distreure’m... com n’és la mara naturalesa.... clar...ara venen els exàmens parcials del quadrimestre de primavera (sol i caloreta)... just en l’època on es comença la frenètica activitat de plantar l’hort i deixar-lo ben maco pels fruits que ha de donar d’aquí a uns mesos... És que és un gran dilema...ara aniré de cul amb els exàmens... i el que la gran majoria de gent faria seria dedicar-se única i exclusivament a estudiar... Però a mi no m’agrada ser com tothom, m’agrada ser de les minories... i per tant, i per no contradir-me en els meus ideals, no fer com tothom i això significa en aquest cas no passar-me el dia estudiant. És que tampoc l’aprofito... necessito activitat extra... i que res millor que fer d’agricultor. Si no planto ara... no perdre un dia d’estudi... però si planto ara... quan acabi els exàmens d’aquí a 3 setmanes l’hort ja començarà a tenir un aspecte molt maco... posats a valorar... jo crec que val la pena fer-lo ara. A més... com si fos la única distracció... sinó faig això segur que m’encaparro amb alguna altra cosa.... Total, que millor que ho faci... a més, els últims quadrimestres les assignatures que he aprovat ho he fet a base d’estudiar per les nits que és quan em ve la inspiració (o que potser no tinc tantes distraccions) i quan també bé el meu company d’estudi... que si fa no fa es distreu tan com jo.... però intentem mútuament fer alguna cosa de profit durant la nit i estudiar això que en diuen assignatures. Malament no ens ho muntem, perquè de bons sopars ens “enfartem”... (potser faltaria una bona companyia femenina, però ja seria massa perfecta llavors la nit) però és que ja ho deien els nostres avantpassats “Primum viverem, de ande filosofarem”... o com cony s’escrigui... però ve a ser alguna cosa així com “primer de tot mengem... i amb la panxa plena ja filosofarem”... o el que ara és treballar.
Bé, espero ser més constant en les pròximes entregues del bloc... encara que aquests dies aniré molt de cul... però aniré treien el cap per aquí de tant en tant que tinc moltes coses a dir-vos... a més... no vull que em passi el que m’ha passat avui... que amb l’emoció dels primers dies del bloc, a més d’aquest vaig obrir el mateix dia un bloc al “bloc.cat” (a més de l’anterior “space msn” que tenia)... i avui m’he trobat que no puc entrar perquè no me’n recordo del nom d’usuari ni de la contrasenya que vaig posar-hi... i no ser perquè em sona que per algun lloc posava que si estava un mes sense actualitzar s’esborrava....o no ser... diguéssim que de moment el dono per perdut... a veure si recupero la memòria i el puc arribar a salvar...
Apa doncs, bona nit i a reveure!
dimecres, 28 de març del 2007
dimarts, 27 de març del 2007
Cagalló Casteller
Primer de tot i abans de posar-me a escriure el que serà el relat d’avui, vull avisar (que qui avisa no és traïdor) que el text d’avui pot ferir la sensibilitat d’algunes persones i, per tant, avisades queden que encara són a temps de no continuar llegint. Si tot i així tu ara estàs llegint aquestes paraules, vol dir que goses llegir el que jo pugui arribar a escriure, i declines qualsevol responsabilitat pel que pugui succeir en el transcurs d’aquesta lectura, ja siguin vòmits, nàusees com altres efectes provocats pel senyor Cagalló.
Doncs sí... mai en la meva curta vida m’havia passat... em vaig quedar perplex davant de tant insòlit esdeveniment... no m’ho podia creure... per primer cop en la meva vida tenia el gust de conèixer al primer cagalló casteller!! Bé, la veritat és que podríem dir que l’havia parit jo... com qui pareix una criatura... però el gènere masculí no tenim aquesta sort o desgràcia de poder donar a llum a un nadó. I dic sort o desgràcia per tantes coses bones com aporta... però que també bé seguit d’algunes que altres molèsties... En definitiva... que un servidor no pot donar a llum a una persona humana... i el més semblant que pot fer és treure matèria orgànica, prèviament tractada en l’estómac, per l’únic forat que tenim a les parts baixes del nostre cos. Ja ser que no és ni de molt menys el mateix... però és l’únic que el gènere masculí pot fer... Potser és perquè la mare naturalesa no s’enfiava que els homes poguéssim aguantar la gestació d’una criatura, i va deixar aquest do diví a les dones...
En definitiva... i sense donar “més voltes al ruedo”, us explicaré el que l’altre dia em va passar. I no és altra cosa que donar a llum a un cagalló... però no a un cagalló qualsevol... sinó a un cagalló casteller. Vaja, en veritat no era un sol, sinó que n’eren 3. Com a tota bona colla castellera, el treball es fa en equip. Però sols un era el que estava completament dret... mai ho havia vist... un cagalló completament dret... digne de veure. Els altres dos devien estar fent la pinya... o vés a saber què... el cas és que estava presenciant un esdeveniment únic en el món... el primer castell fet per cagallons... res més que un pilar d’un amb folre i manilles... o almenys ho intentaven. Vaig estar pensant si immortalitzar aquest moment històric en una fotografia per poder compartir amb l’altra gent... però vaig fer una profunda reflexió i em vaig afirmar a mi mateix que el més correcte i prudent per tots plegats era que no compartís aquest íntim moment històric amb la resta de la humanitat. No perquè jo no vulgui... però vaig pensar que podia ser molt violent ensenyar una fotografia de tanta bellesa on tothom, després de gaudir de tan bonica imatge, es trobés després frustrada al veure que no podria gaudir mai més d’una imatge tant esplèndida. Per tant vaig decidir que em guardava la imatge gravada a la retina en el record de la meva memòria, per poder-ne gaudir en els moments més íntims. D’aquesta manera no condemnava a l’altra gent a veure una cosa tan bella.... tan bella que feia CAGAR!!!
(Original publicat el 27 Febrer 2007)
Doncs sí... mai en la meva curta vida m’havia passat... em vaig quedar perplex davant de tant insòlit esdeveniment... no m’ho podia creure... per primer cop en la meva vida tenia el gust de conèixer al primer cagalló casteller!! Bé, la veritat és que podríem dir que l’havia parit jo... com qui pareix una criatura... però el gènere masculí no tenim aquesta sort o desgràcia de poder donar a llum a un nadó. I dic sort o desgràcia per tantes coses bones com aporta... però que també bé seguit d’algunes que altres molèsties... En definitiva... que un servidor no pot donar a llum a una persona humana... i el més semblant que pot fer és treure matèria orgànica, prèviament tractada en l’estómac, per l’únic forat que tenim a les parts baixes del nostre cos. Ja ser que no és ni de molt menys el mateix... però és l’únic que el gènere masculí pot fer... Potser és perquè la mare naturalesa no s’enfiava que els homes poguéssim aguantar la gestació d’una criatura, i va deixar aquest do diví a les dones...
En definitiva... i sense donar “més voltes al ruedo”, us explicaré el que l’altre dia em va passar. I no és altra cosa que donar a llum a un cagalló... però no a un cagalló qualsevol... sinó a un cagalló casteller. Vaja, en veritat no era un sol, sinó que n’eren 3. Com a tota bona colla castellera, el treball es fa en equip. Però sols un era el que estava completament dret... mai ho havia vist... un cagalló completament dret... digne de veure. Els altres dos devien estar fent la pinya... o vés a saber què... el cas és que estava presenciant un esdeveniment únic en el món... el primer castell fet per cagallons... res més que un pilar d’un amb folre i manilles... o almenys ho intentaven. Vaig estar pensant si immortalitzar aquest moment històric en una fotografia per poder compartir amb l’altra gent... però vaig fer una profunda reflexió i em vaig afirmar a mi mateix que el més correcte i prudent per tots plegats era que no compartís aquest íntim moment històric amb la resta de la humanitat. No perquè jo no vulgui... però vaig pensar que podia ser molt violent ensenyar una fotografia de tanta bellesa on tothom, després de gaudir de tan bonica imatge, es trobés després frustrada al veure que no podria gaudir mai més d’una imatge tant esplèndida. Per tant vaig decidir que em guardava la imatge gravada a la retina en el record de la meva memòria, per poder-ne gaudir en els moments més íntims. D’aquesta manera no condemnava a l’altra gent a veure una cosa tan bella.... tan bella que feia CAGAR!!!
(Original publicat el 27 Febrer 2007)
Un nadó per salvar els fills
Després de veure el 30 minuts d’avui (gran programa amb una llarga trajectòria periodística, i un característic presentador) m’he quedat amb el cor encongit. Avui tractava una d’aquelles històries que et fan adonar de la sort que tenim de tenir salut. El reportatge tractava sobre una família suïssa que el segon fill que havien tingut patia una malaltia anomenada granulomatosi. Per salvar-lo sols els hi quedava la solució de concebre un altra fill “in vitro” manipulat genèticament, per aconseguir la màxima compatibilitat i així poder-li fer un transplantament de medul·la. Però en el seu país, al igual que en molts d’altres, no està permès la manipulació genètica, i per tant decideixen anar a Brussel·les, on sí és legal. El desenllaç de la història acaba bé... però et fa adonar de com de difícil se’t pot posar la vida. Jo no entraré sobre si és ètic o no la manipulació genètica... això que cadascun de nosaltres ho reflexionem... però pensar per tot el que han hagut de passar aquesta família, et fa adonar que davant d’aquestes situacions un es troba molt sol en aquest món. Ja no sols per la pròpia malaltia, sinó per les continues traves que et vas trobant per poder salvar el teu fill... mai no vulgui trobar-me en una situació així.
Ja ser que avui no he explicat cap “anada de l’olla” ni “frickada” com és habitual en mi... però m’agradaria escriure en aquest blog, a més de les habituals anades de l’olla, reflexions personals i d’altres afers quotidians més seriosos. I és que el d’avui és un d’aquells reportatges que convida a la reflexió.
(Original publicat el 25 de Febrer de 2007)
Ja ser que avui no he explicat cap “anada de l’olla” ni “frickada” com és habitual en mi... però m’agradaria escriure en aquest blog, a més de les habituals anades de l’olla, reflexions personals i d’altres afers quotidians més seriosos. I és que el d’avui és un d’aquells reportatges que convida a la reflexió.
(Original publicat el 25 de Febrer de 2007)
Fent camins
Si…això és el que he fet de bon matí… fer camins... sí, ja ser que hauria d’estar a la universitat aquests dies... però mira... estava per terres tarragonines, ves quina cosa. La veritat és que no m’havia llevat amb la idea d’anar a fer camins... que aquesta idea podríem dir que ja és innata en el meu cervell... quan vaig al poble... no en marxo si abans no he anat a fer camins amb el cotxe o tot caminant. M’havia posat el despertador de bon matí... a les 8:00AM... cosa que hauria de prohibir-me de fer els dies que no vaig a la universitat (o que he quedat per anar a fer una sortida amb bici... la qual últimament toco poc... però prometo tornar-li a agafar el ritme). M’he llevat, m’he dutxat, i he anat a la cuina disposat a esmorzar... vaja... esmorzar és un dir... perquè no hi havia res a la nevera... clar... sinó compro com vull que hi hagi alguna cosa?! Me’n vaig a dinar al bar que és més còmode, i per sopar... ma tieta m’acull a la seva llar i em fa uns sopars que sols les tietes saben fer... d’aquells que segons elles no són gens bons i que hi ha molt poc menjar... per això quan estàs pel primer plat ja estàs esbufegant pensant que encara queda un segon i postres... i que no saps on ho posaràs... però així i tot ella afirma, preocupada, que hi ha poc menjar... Però com que tot està molt bo i és cuina de la típica, de la de sempre, ajuda a que al final deixi tots els plats ben nets (i un panxa més gran). I és que no hi ha res com menjar a “cala tieta”.
Doncs això, jo acabat de dutxar de bon matí... i a la nevera sols hi havia les restes del Cacaolat de litre del berenar del dia anterior... i una natilla de xocolata importada, per un servidor, des de les terres de Barcelona expressament per la ocasió. O sigui, jo mort de fam i sols disposar d’aquest petit/gran banquet... Vist el panorama he preferit esperar uns minuts a que obrissin “Cal Niceto”, magnífica tenda del poble que em cau a escassos 2 segons de casa... vaja... és que són els veïns...i fan els millors melindros de tot el país, a més de boníssimes pastetes i d’altres comestibles que sols de pensar-hi... se m’està fent la boca aigua... Aquests sempre obren uns minuts abans de les 9... per treure les caixes de fruita al carrer i altres coses... Així que jo estava a dalt al sofà... agonitzant per la gana que tenia... quan he sentit la porta del Niceto que s’obria... ha estat com tornar a néixer sentir el soroll de les bisagres friccionant... volia dir que tindria esmorzar!!! He baixat corre-cuita a comprar... però l’alegria s’ha estroncat ràpidament... no hi havien les pastes que jo volia! Vaja... el problema és que al ser un poble tant petit (no arriba als 400 habitants) entre setmana hi ha poca demanda de pastes, i en fan les mínimes...i els melindros... hi havia una bossa... però estava reservada... i la pròxima fornada no era fins a mig matí!!! Em pensava que havia tornat a néixer... però el pitjor és que havia tornat a néixer per morir allà dret, indefens davant el desig, que no carnal, de voler menjar alguna pasta... sols demanava això... poder esmorzar alguna cosa més que unes natilles i una mica de cacaolat... Al final he optat per comprar uns “grosanets” petits de xocolata... no és el que jo desitjava... però almenys he pogut esmorzar quelcom més que unes natilles i una mica de cacaolat...
Doncs això, jo acabat de dutxar de bon matí... i a la nevera sols hi havia les restes del Cacaolat de litre del berenar del dia anterior... i una natilla de xocolata importada, per un servidor, des de les terres de Barcelona expressament per la ocasió. O sigui, jo mort de fam i sols disposar d’aquest petit/gran banquet... Vist el panorama he preferit esperar uns minuts a que obrissin “Cal Niceto”, magnífica tenda del poble que em cau a escassos 2 segons de casa... vaja... és que són els veïns...i fan els millors melindros de tot el país, a més de boníssimes pastetes i d’altres comestibles que sols de pensar-hi... se m’està fent la boca aigua... Aquests sempre obren uns minuts abans de les 9... per treure les caixes de fruita al carrer i altres coses... Així que jo estava a dalt al sofà... agonitzant per la gana que tenia... quan he sentit la porta del Niceto que s’obria... ha estat com tornar a néixer sentir el soroll de les bisagres friccionant... volia dir que tindria esmorzar!!! He baixat corre-cuita a comprar... però l’alegria s’ha estroncat ràpidament... no hi havien les pastes que jo volia! Vaja... el problema és que al ser un poble tant petit (no arriba als 400 habitants) entre setmana hi ha poca demanda de pastes, i en fan les mínimes...i els melindros... hi havia una bossa... però estava reservada... i la pròxima fornada no era fins a mig matí!!! Em pensava que havia tornat a néixer... però el pitjor és que havia tornat a néixer per morir allà dret, indefens davant el desig, que no carnal, de voler menjar alguna pasta... sols demanava això... poder esmorzar alguna cosa més que unes natilles i una mica de cacaolat... Al final he optat per comprar uns “grosanets” petits de xocolata... no és el que jo desitjava... però almenys he pogut esmorzar quelcom més que unes natilles i una mica de cacaolat...
Un cop esmorzat em disposava anar cap a Salou, lloc on per cert s’hi està millor ara que a l’estiu... on l’aglomeració de “guiris” mig despilotats pel carrer provoca una pudor a zona turística no recomanable! Ara, en aquests dies no estiuencs, es pot gaudir molt millor del passeig i de la platja que acompanyen a aquesta ciutat del litoral català... M'hi he quedat a dinar, però avui no he pogut gaudir de la “becaineta” a la platja... senzillament perquè estava plovent... Però és curiós veure que hi ha força gent passejant pel passeig els dies de cada dia... encara que no m’ha de semblar tan estrany... jo també en formo part d’aquest conjunt de gent...
Però com deia abans... després d’esmorzar estava disposat anar a Salou... però alguna cosa m’ha empès a agafar el cotxe i anar-me’n a fer camins per la muntanya... O sigui que dit i fet, la panxa plena (o almenys una mica) i disposat a anar a recórrer camins per les muntanyes del poble. Aquesta “cosa” que m’ha empès a anar a fer un volt per la muntanya, no és altre que ahir, abans d’anar a fer una partideta a la botifarra amb els de la colla, vaig anar a caminar una mica...i des de a dalt d’un turonet vaig veure unes vinyes que semblaven mig abandonades... total... que em va entrar la curiositat per veure-les de més a prop... que l’any vinent si tot va bé ja seré enginyer, i per tant un home de profit i conseqüentment les garrofes començaré a guanyar... i si aconsegueixo a estalviar... alguna que altra hectàrea tinc pensada de comprar per iniciar-me en el món vinícola i/o de l’oli.
Doncs a la recerca de la vinya, he agafat el cotxe i he anat fins allà... i un cop allà... doncs el camí de carro m’ha empès a seguir endavant... ai... ja m’havia atrapat... si els camins ja ho tenen això... que a la que et despistes et sedueixen i t’enganxes a ells com si de les més fortes drogues es tractés... Uns metres més...uns metres més... el camí cada cop en pitjor estat i més estret... no hi ha volta enrere... bé, encara estava a temps de fer marxa enrere, però l’atracció del camí és tan gran que m’empeny a continuar... no ser si el camí em vol portar a l’hort... o jo vull portar a l’hort el camí... Al cap d’uns minuts veig alguna persona treballant la terra... m’hi apropo a veure si la conec... i sí, la conec. Estava trasplantant algun cep que no havia crescut bé en una vinya que havia emparrat fa cosa de 2 anys... m’hi acosto i ens posem a xerrar. La veritat és que s’ha quedat parat veurem sortir d’aquell camí, teòricament en bastant malt estat (i és que no vaig en un 4x4... sinó amb un cotxe abaixat una mica, suspensions endurides i amb pneumàtics de perfil baix... però encara que sembli impossible... quasi no rasca!). La xerrameca ha durat força... però entre aquells paratges de vinyes i oliveres... qui és capaç de voler marxar? Quan ja portàvem més d’una hora xerrant... ha aparegut un altra home del poble sobre el seu tractor, com tot cavaller que cavalca sobre el seu cavall escut i espasa en mà. Ha parat allà on nosaltres, i ha aprofitat per fumar-se una cigarreta. Quan ell ja anava a marxar, tenia el dubte de si passar per aquell camí o no... que li havien dit que estava en molt malt estat... però un cop li hem dit que jo en venia d’allà, desprès de la cara a sorpresa que ha posat, ha decidit que si jo havia pogut passar per aquell caminet, el seu tractor no havia de ser menys. Després de marxar ell, tocava que jo fes un pensament... ja m’agradaria passar-me tot el dia entre mig d’aquells paratges, però de moment, la meva vida transcórrer entre l’asfalt. Però abans de marxar, un altra cop el camí m’ha convençut de passar uns minuts més junt a ell... i he decidit a anar a fer un vol per “Mas Batet”, una de les tants típiques masies catalanes que poblen aquest país. La meva intenció era seguir camí enllà fins arribar a Mas Boronat per, posteriorment, anar cap al poble altra vegada. Però ja era força tard, i m’he trobat amb unes bifurcacions de camí, on just el que he agafat m’ha deixat en unes vinyes sense sortida... cosa que m’ha fet decidir tornar enrere i deixar de fer camins per avui.
(Original publicat el 21 de Febrer de 2007)
dimecres, 7 de març del 2007
La leche materna es el mejor alimento que existe, sólo hay que ver el envase en la que va
Doncs sí, estic plenament d’acord amb aquesta meravellosa frase. La veritat és que no entraré a divagar sobre aquesta afirmació tant ben trobada... però em feia gràcia compartir-la amb tots vosaltres. La vaig llegir ahir a la nit en un restaurant. En el celler tenien vàries rajoles d’aquestes de fer bonic que es pengen a les parets, i una d’elles hi posava això. Just el costat n’hi havia una que parlava sobre l’amor... que també estava molt ben trobada la frase... però aquesta era més llarga i la veritat és que no recordo el que posava...
Ahir vaig veure en aquell restaurant una de les moltes coses que m’agradaria fer en aquesta vida (que me les hauria d’ordenar per ordre de preferència per no necessitar 10 vides per portar-les a terme). I no és altra que muntar un restaurant... Ahir a la nit feia goig veure les voltes catalanes, els contraforts, i les gruixudes parets de pedra que formaven la masia... mentre nosaltres degustàvem els plats que ens anaven servint. Aquesta és una d’aquelles idees que no descarto pas a fer en aquesta vida... encara que per davant van algunes altres que són prioritat... però tot i així no em desagradaria el fet de muntar un restaurant. Vaja... la veritat és que el que realment m’agradaria seria anar-me’n a una masia perduda per la muntanya, restaurar-la i obrir un restaurant o/i casa de turisme rural... la idea no és pas lletja... treballar els caps de setmana per poder gaudir durant la setmana de la tranquil·litat que aporta la muntanya. No ser si m’acabaria avorrint o no... la veritat és que això fins que no es prova no es pot saber... però crec que a la llarga deu ser molt més gratificant el viure per allà perdut en aquests mons de déu, que viure l’estrès diari de la ciutat. Uff... és que ja m’estic imaginant ara el tipus de vida... seria de puta mare! Hi ha tantes coses que es podrien fer allà... però sobretot gaudir de la bona vida... de la bona vida que ens estem perdent degut a les presses de la societat en que ens movem...Llevar-te de bon matí, encendre la llar de foc, i gaudir d’unes bones llesques de pa amb tomàquet, embotit i un trago de vi amb porró no té preu... i després al migdia fer una bona migdiada ja remata la feina. Sempre he envejat el poder gaudir de la calma. Sense anar tant lluny... per aquí on visc jo encara queda una família gaudint d’aquest tipus de vida... són pagesos de tota la vida... és la masia on de tant en tant vaig a comprar “verdura de la bona”. L’avi de la casa altres coses no farà... però de bon matí gaudir d’una bona torrada de pa amb una arengada... no li treu ningú. Són d’aquelles famílies difícils de trobar avui en dia... d’aquelles que han aguantat el pas del temps... i que entre mig d’una població suficientment gran com per dir-ne ciutat, conserven la seva vida a pagès. Cada cop és menys freqüent veure per aquests indrets algun tractor anant a treballar... i ells en són un d’aquests. Entre mig de tots els cotxes que sembla que volem, ells van al seu pas amb el tractor... com si el temps no els empenyés... com ens passa molt sovint a la resta dels mortals.
Potser hauria de fer un cop de cap i fer com el nen de Ventdelplà que estar decidit a ser pagès... però la veritat és que seria un pas, ara mateix, massa complicat de fer i la veritat és que no tinc el suficient coratge com per fer-lo... almenys ara... Però mai se sap el que ens depara el futur... i potser d’aquí uns anys em trobo assegut sobre un tractor, esmorzant una llesca de pa amb tomàquet i bevent un bon trago de vi en porró, i al migdia gaudint d’una bona migdiada... La veritat és que hi han diverses coses que m’agradaria fer que acaben estan relacionades en el món a pagès. Fer vi o/i cava, oli d’oliva... són coses que em captiven suficientment com per plantejar-me “emmerdar-me” en un projecte d’aquests... però al temps dirà cap on va la meva vida...
I tot aquest discurs venia per jo voler compartir aquella frase que ahir vaig llegir... si és que ja m’ho diuen alguns amics...Xavi t’enrolles massa!!! (i no pas amb ties)
(Original publicat el 18 de Febrer de 2007)
Ahir vaig veure en aquell restaurant una de les moltes coses que m’agradaria fer en aquesta vida (que me les hauria d’ordenar per ordre de preferència per no necessitar 10 vides per portar-les a terme). I no és altra que muntar un restaurant... Ahir a la nit feia goig veure les voltes catalanes, els contraforts, i les gruixudes parets de pedra que formaven la masia... mentre nosaltres degustàvem els plats que ens anaven servint. Aquesta és una d’aquelles idees que no descarto pas a fer en aquesta vida... encara que per davant van algunes altres que són prioritat... però tot i així no em desagradaria el fet de muntar un restaurant. Vaja... la veritat és que el que realment m’agradaria seria anar-me’n a una masia perduda per la muntanya, restaurar-la i obrir un restaurant o/i casa de turisme rural... la idea no és pas lletja... treballar els caps de setmana per poder gaudir durant la setmana de la tranquil·litat que aporta la muntanya. No ser si m’acabaria avorrint o no... la veritat és que això fins que no es prova no es pot saber... però crec que a la llarga deu ser molt més gratificant el viure per allà perdut en aquests mons de déu, que viure l’estrès diari de la ciutat. Uff... és que ja m’estic imaginant ara el tipus de vida... seria de puta mare! Hi ha tantes coses que es podrien fer allà... però sobretot gaudir de la bona vida... de la bona vida que ens estem perdent degut a les presses de la societat en que ens movem...Llevar-te de bon matí, encendre la llar de foc, i gaudir d’unes bones llesques de pa amb tomàquet, embotit i un trago de vi amb porró no té preu... i després al migdia fer una bona migdiada ja remata la feina. Sempre he envejat el poder gaudir de la calma. Sense anar tant lluny... per aquí on visc jo encara queda una família gaudint d’aquest tipus de vida... són pagesos de tota la vida... és la masia on de tant en tant vaig a comprar “verdura de la bona”. L’avi de la casa altres coses no farà... però de bon matí gaudir d’una bona torrada de pa amb una arengada... no li treu ningú. Són d’aquelles famílies difícils de trobar avui en dia... d’aquelles que han aguantat el pas del temps... i que entre mig d’una població suficientment gran com per dir-ne ciutat, conserven la seva vida a pagès. Cada cop és menys freqüent veure per aquests indrets algun tractor anant a treballar... i ells en són un d’aquests. Entre mig de tots els cotxes que sembla que volem, ells van al seu pas amb el tractor... com si el temps no els empenyés... com ens passa molt sovint a la resta dels mortals.
Potser hauria de fer un cop de cap i fer com el nen de Ventdelplà que estar decidit a ser pagès... però la veritat és que seria un pas, ara mateix, massa complicat de fer i la veritat és que no tinc el suficient coratge com per fer-lo... almenys ara... Però mai se sap el que ens depara el futur... i potser d’aquí uns anys em trobo assegut sobre un tractor, esmorzant una llesca de pa amb tomàquet i bevent un bon trago de vi en porró, i al migdia gaudint d’una bona migdiada... La veritat és que hi han diverses coses que m’agradaria fer que acaben estan relacionades en el món a pagès. Fer vi o/i cava, oli d’oliva... són coses que em captiven suficientment com per plantejar-me “emmerdar-me” en un projecte d’aquests... però al temps dirà cap on va la meva vida...
I tot aquest discurs venia per jo voler compartir aquella frase que ahir vaig llegir... si és que ja m’ho diuen alguns amics...Xavi t’enrolles massa!!! (i no pas amb ties)
(Original publicat el 18 de Febrer de 2007)
San Valentín
Avui és San Valentín... o això almenys diuen (bé...la veritat és que per l’hora que em marca el rellotge... fa uns minuts que ja s’ha acabat el dia... però acceptarem aquest article com a vàlid). Doncs això.... que avui resulta que es celebra el dia dels enamorats. L’altra dia la mestressa del forn de pa on vaig a comprar em va preguntar que com anava d’amors jo (o sigui, que si tenia xicota), i li vaig contestar que “no tinc aquesta sort”. O sigui que es va quedar amb un pastís (d’aquells en forma de cor) menys per vendre... i és que no és res mes que això... una festa, que a cop de publicitat, ens intenten d’imposar per fer-ne de nosaltres una, cada cop més, societat consumista.
A mi no cal que m’imposin cap festa per practicar el consumisme... ja el ser practicar jo solet (sóc pitjor que una dona anant de compres). I justament el que m’agrada és practicar-lo quan vull i on vull... no cal que em posin dates assenyalades. Si realment vols fer una sorpresa a la teva xicota... fes-li un detall quan menys s’ho esperi. Aquí recau la bellesa de l’amor en parella... sorprendre-la quan menys s’ho esperi...
Però el que vull reivindicar és que no m’acaba de fer el pes aquest dia de San Valentín. Prefereixo la Diada de Sant Jordi. Amb una rosa pots demostrar molt més que amb el més car dels regals... i és que una rosa no deixa de ser un tros de vida d’una planta que ha estat creixent per poder oferir a un cavaller el seu fruit, perquè aquest pugui demostrar el seu amor envers la dóna a qui estima. A més, que és una festa d’aquí la nostra terra... una terra molt petita que si no ens en cuidem de les nostres tradicions estem condemnats a desaparèixer com a poble... o sigui, que a celebrar-la s’ha dit!!
Doncs res... pensant en Sant Jordi ara estava llegint una poesia de Salvador Espriu que es titula “Les Roses Recordades”. A aquest home li tinc una certa estima, perquè a més de ser un gran poeta... és l’autor de la primera poesia que des de petit he recordat sempre. D’haver-la d’estudiar per recitar-la a l’escola, em va quedar de per vida. I és que això és la poesia, aquest art màgic que està entre nosaltres, que passa desapercebut, però que amaga en si mateix uns graus de bellesa, expressió i reflexió que cap altra llenguatge sap expressar. Després de l’estrès del dia a dia que portem nosaltres, aquesta societat tant ocupada i competitiva, llegir una mica de poesia és un relax per un mateix... un lloc on refugiar-se de tot i tenir una estona per pensar en nosaltres, en el que ens envolta i, en definitiva, en tot el que ens influeix en les nostres vides.
Aquí us deixo les paraules tant màgicament escrites per un gran poeta:
LES ROSES RECORDADES
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
A mi no cal que m’imposin cap festa per practicar el consumisme... ja el ser practicar jo solet (sóc pitjor que una dona anant de compres). I justament el que m’agrada és practicar-lo quan vull i on vull... no cal que em posin dates assenyalades. Si realment vols fer una sorpresa a la teva xicota... fes-li un detall quan menys s’ho esperi. Aquí recau la bellesa de l’amor en parella... sorprendre-la quan menys s’ho esperi...
Però el que vull reivindicar és que no m’acaba de fer el pes aquest dia de San Valentín. Prefereixo la Diada de Sant Jordi. Amb una rosa pots demostrar molt més que amb el més car dels regals... i és que una rosa no deixa de ser un tros de vida d’una planta que ha estat creixent per poder oferir a un cavaller el seu fruit, perquè aquest pugui demostrar el seu amor envers la dóna a qui estima. A més, que és una festa d’aquí la nostra terra... una terra molt petita que si no ens en cuidem de les nostres tradicions estem condemnats a desaparèixer com a poble... o sigui, que a celebrar-la s’ha dit!!
Doncs res... pensant en Sant Jordi ara estava llegint una poesia de Salvador Espriu que es titula “Les Roses Recordades”. A aquest home li tinc una certa estima, perquè a més de ser un gran poeta... és l’autor de la primera poesia que des de petit he recordat sempre. D’haver-la d’estudiar per recitar-la a l’escola, em va quedar de per vida. I és que això és la poesia, aquest art màgic que està entre nosaltres, que passa desapercebut, però que amaga en si mateix uns graus de bellesa, expressió i reflexió que cap altra llenguatge sap expressar. Després de l’estrès del dia a dia que portem nosaltres, aquesta societat tant ocupada i competitiva, llegir una mica de poesia és un relax per un mateix... un lloc on refugiar-se de tot i tenir una estona per pensar en nosaltres, en el que ens envolta i, en definitiva, en tot el que ens influeix en les nostres vides.
Aquí us deixo les paraules tant màgicament escrites per un gran poeta:
LES ROSES RECORDADES
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985)
(Original publicat el 14 de Febrer de 2007)
L'art de pelar-la
Sí, sí…pelar-la és tot un art. Molta gent es creu que hom neix ensenyat...que en certa manera sí que és veritat. Però hi ha una gran varietat de tècniques que fan de pelar-la un art molt complex.
Pelar-la és una acció tan quotidiana que quasi ningú es para a pensar tot el que significa... tot el que hi ha darrera d’aquesta gran tècnica de pelar-la. Aquesta acció és un art que es perfecciona amb la maduresa de la persona que l’exerceix. A vegades hom pot ser incomprès per la demés gent per la tècnica escollida en pelar-la. Però un s’ha de sentir orgullós d’utilitzar una tècnica poc estesa i coneguda.
Pelar-la és una acció que es pot fer en la intimitat d’un mateix, o gaudint de la presència d’altres persones... Per això és de gran importància poder adquirir i exercir una bona tècnica en l’art de pelar-la... sols així hom es guanya el respecta de la demés gent, que queda meravellada per la tècnica utilitzada. Algun cop m’ha passat de que alguna persona mai havia tingut el gust de veure en cap més lloc la tècnica que jo empro en pelar-la... i llavors venen les preguntes de curiositat: on vas aprendran? És difícil? És còmode?... i un llarg etcètera.
És per això que avui em disposo a donar-ne quatre cèntims de la tècnica que jo utilitzo en pelar-la... perquè és força comú la cara de sorpresa que algú fa quan em veu, per primera vegada, pelar-la. A mi la tècnica de pelar-la me la van ensenyar a l’escola... ja vaig comentar-ho un altra dia. Sí, sí...va ser a l’escola... no poseu aquesta cara d’estranyats... va ser allí on em van ensenyar a PELAR-LA! Em van ensenyar diverses tècniques... totes derivades d’una mateixa, depenent del tipus de fruita que teníem per postres. Jo en aquí bàsicament us faré cinc cèntims de com pelar una taronja! (o que us pensàveu que pelàvem?!?!!.....)
Per poder fer més entenedora l’explicació, incloure un seguit de fotos per poder seguir amb gran rigor i precisió aquesta classe de com pelar-la! Una classe digna d’estar present en els màsters més prestigiosos que es cursen en aquests mons de déu. Avui ja he llençat el currículum per a veure si m’agafen com a professor per algun màster, i poder ensenyar aquesta tècnica mil·lenària als nens i nenes refinats que hi van. Perquè és molt trist acabar un màster i ser un futur empresari.... i no saber-la pelar be!!! Per ser una persona de profit en el dia de demà... hom ha de saber-la pelar bé! Altra cosa no... però pelar-la sí. És fàcil d’entendre... per dirigir una empresa.... sempre pots optar per prendre les decisions a cara o creu... però per pelar-la mai tindràs cap moneda disposada a fer-te servei... a no ser que esmolis la moneda... que seria una bona opció... però en aquí ja entraríem en el món d’esmolar coses que no han estat fetes per ser esmolades... i per això hauria de dedicar un article sencer a aquest gran art d’esmolar. A més, no hi ha cosa més lletja que ser un executiu d’empresa... i acabar un dinar amb les mans “sucarramilan” per no saber-la pelar bé!!!!!
En el moment de fer les fotos per aquest foto-reportatge... m’he trobat amb un primer dilema: no hi queden taronges en els taronges...no!?!?! Uff... per sort sí... una taronja aguanta resistent a l’opressió de l’enemic en un taronger... amagada entre mig de la fullaraca....vestida de camuflatge.... però no li ha servit de res... un servidor la localitzat i es disposa a atacar. Em sap greu senyoreta taronja... però me la vull menjar i per tant la colliré. Un cop collida em trobo amb el segon dilema... obro la nevera i em trobo a la Rousane de les taronges (i no per graciosa.... sinó per gorda). Ara el gran dilema...quina taronja fer servir... la acabada de collir.... o la REINA TARONJA que descansa orgullosa dins la nevera.... la reina de totes les taronges... o podríem dir la truja de totes les taronges!!!! Perquè més gorda no pot estar... em sembla que ella sola es va engolir més de la meitat de merda d’ovella (coneguda com a XERRI... que va molt bé per adobar) que tant carinyosament vaig donar de menjar a la terra.
Al final opto per la taronja acabada de collir... ja que me la menjo (i no la meva...) ... almenys que sigui fresca (i no de fred de nevera). Doncs comencem... agafem ganivet i forquilla i mans a la feina. Seguidament detallo els punts a seguir per pelar-la com déu mana!:
1r: Ens quedem mirant la taronja i intentem d’establir una conversa amb ella.... si ens contesta no ens exaltem... sols és que nosaltres estem pitjors del que ens pensàvem (o és que et penses que la fruita parla!)
2n: Exercim un tall que divideixi la taronja en dos.
3r: Dividim en dos cada una de les parts resultants.
4t: Tornem a dividir entre dos cada una de les parts resultant (obtenint un total de 8 parts)
5è: Realitzem una separació de la pell i el gra de la taronja.
5è: La mengem (la taronja)
En definitiva... tot un art!! Per qui no coneixia aquest mètode, animar-lo a practicar-lo... Tant si és home com si és dona... saber pelar-la així està molt bé. No t’embrutes les mans i a més quedes com tot un senyor davant la demés gent.
Un altra dia ja faré cinc cèntims sobre una altra tècnica de l’art de pelar-la.... però en aquest cas serà de l’art de pelar-lo... perquè el que pelarem serà un calçot.... Sí, sí...un calçot... aquell familiar de la ceba, més allargat, que vol que el vagin mimant i calçant de terra durant el seu creixement... El CALÇOT! Aquest s’agafa, sa pela, sa suca i sa menja! Com tanta gent ja sap fer i que en gaudeix en els seus moments tant íntims....i també en les calçotades...jeje
Doncs a reveure, i a pelar-la de gust!!!
Índex fotogràfic (degut a les meves mancances totals en coneixements informàtics... elaboro un índex de fotos “a lo cutre” indicant què és cada una de les fotos ):
2.- Taronja amagada (té vergonya la molt puta)
3.- La meva ma disposada a arrencar la taronja
4.- Hi ha gana... és l’hora de berenar...una mica tard...però hi ha gana...
5.- To be or not to be
6.- Degustant la pell (la nova moda del Bulli)
8.- Resultat del primer tall
9.- Tornem a tallar (ara ja és “la un quarta naranja”)
10.- Finalment obtenim 8 talls
11.- De cada tall n’obtenim la part comestible (bé... ja qui també es menja la pell...)
12.- Ja tenim la part comestible
13.- Degustant la part comestible
(Ja posats en el reportatge fotogràfic d’aquesta anada d’olla meva, que aportarà un gran nivell de “frikesa” a la meva pàgina personal, he aprofitat per fer una foto que titulo “To be or not to be”... així acabo de rematar aquest article de contingut un poc dubtós).
Finalment comentar que he optat per no publicar la última foto del CICLE DE VIDA d’una taronja... on ara com molt bé ja penseu... doncs un cop collida i menjada vindria....doncs sí, vindria CAGADA!!!! Tot el que es menja es caga... però per raons lògiques no l’he publicada... degut a que lògicament és difícil poder aguantar la càmera enfocant correctament el moment màgic on el cagarro es disposa a sortir del forat negre... i a més seria una llàstima esquitxar la càmera de fotos amb aigua degut a l’impacta del cagarro. Per tant, lògicament, per no embrutar la càmera, no he fet la foto.
Pelar-la és una acció tan quotidiana que quasi ningú es para a pensar tot el que significa... tot el que hi ha darrera d’aquesta gran tècnica de pelar-la. Aquesta acció és un art que es perfecciona amb la maduresa de la persona que l’exerceix. A vegades hom pot ser incomprès per la demés gent per la tècnica escollida en pelar-la. Però un s’ha de sentir orgullós d’utilitzar una tècnica poc estesa i coneguda.
Pelar-la és una acció que es pot fer en la intimitat d’un mateix, o gaudint de la presència d’altres persones... Per això és de gran importància poder adquirir i exercir una bona tècnica en l’art de pelar-la... sols així hom es guanya el respecta de la demés gent, que queda meravellada per la tècnica utilitzada. Algun cop m’ha passat de que alguna persona mai havia tingut el gust de veure en cap més lloc la tècnica que jo empro en pelar-la... i llavors venen les preguntes de curiositat: on vas aprendran? És difícil? És còmode?... i un llarg etcètera.
És per això que avui em disposo a donar-ne quatre cèntims de la tècnica que jo utilitzo en pelar-la... perquè és força comú la cara de sorpresa que algú fa quan em veu, per primera vegada, pelar-la. A mi la tècnica de pelar-la me la van ensenyar a l’escola... ja vaig comentar-ho un altra dia. Sí, sí...va ser a l’escola... no poseu aquesta cara d’estranyats... va ser allí on em van ensenyar a PELAR-LA! Em van ensenyar diverses tècniques... totes derivades d’una mateixa, depenent del tipus de fruita que teníem per postres. Jo en aquí bàsicament us faré cinc cèntims de com pelar una taronja! (o que us pensàveu que pelàvem?!?!!.....)
Per poder fer més entenedora l’explicació, incloure un seguit de fotos per poder seguir amb gran rigor i precisió aquesta classe de com pelar-la! Una classe digna d’estar present en els màsters més prestigiosos que es cursen en aquests mons de déu. Avui ja he llençat el currículum per a veure si m’agafen com a professor per algun màster, i poder ensenyar aquesta tècnica mil·lenària als nens i nenes refinats que hi van. Perquè és molt trist acabar un màster i ser un futur empresari.... i no saber-la pelar be!!! Per ser una persona de profit en el dia de demà... hom ha de saber-la pelar bé! Altra cosa no... però pelar-la sí. És fàcil d’entendre... per dirigir una empresa.... sempre pots optar per prendre les decisions a cara o creu... però per pelar-la mai tindràs cap moneda disposada a fer-te servei... a no ser que esmolis la moneda... que seria una bona opció... però en aquí ja entraríem en el món d’esmolar coses que no han estat fetes per ser esmolades... i per això hauria de dedicar un article sencer a aquest gran art d’esmolar. A més, no hi ha cosa més lletja que ser un executiu d’empresa... i acabar un dinar amb les mans “sucarramilan” per no saber-la pelar bé!!!!!
En el moment de fer les fotos per aquest foto-reportatge... m’he trobat amb un primer dilema: no hi queden taronges en els taronges...no!?!?! Uff... per sort sí... una taronja aguanta resistent a l’opressió de l’enemic en un taronger... amagada entre mig de la fullaraca....vestida de camuflatge.... però no li ha servit de res... un servidor la localitzat i es disposa a atacar. Em sap greu senyoreta taronja... però me la vull menjar i per tant la colliré. Un cop collida em trobo amb el segon dilema... obro la nevera i em trobo a la Rousane de les taronges (i no per graciosa.... sinó per gorda). Ara el gran dilema...quina taronja fer servir... la acabada de collir.... o la REINA TARONJA que descansa orgullosa dins la nevera.... la reina de totes les taronges... o podríem dir la truja de totes les taronges!!!! Perquè més gorda no pot estar... em sembla que ella sola es va engolir més de la meitat de merda d’ovella (coneguda com a XERRI... que va molt bé per adobar) que tant carinyosament vaig donar de menjar a la terra.
Al final opto per la taronja acabada de collir... ja que me la menjo (i no la meva...) ... almenys que sigui fresca (i no de fred de nevera). Doncs comencem... agafem ganivet i forquilla i mans a la feina. Seguidament detallo els punts a seguir per pelar-la com déu mana!:
1r: Ens quedem mirant la taronja i intentem d’establir una conversa amb ella.... si ens contesta no ens exaltem... sols és que nosaltres estem pitjors del que ens pensàvem (o és que et penses que la fruita parla!)
2n: Exercim un tall que divideixi la taronja en dos.
3r: Dividim en dos cada una de les parts resultants.
4t: Tornem a dividir entre dos cada una de les parts resultant (obtenint un total de 8 parts)
5è: Realitzem una separació de la pell i el gra de la taronja.
5è: La mengem (la taronja)
En definitiva... tot un art!! Per qui no coneixia aquest mètode, animar-lo a practicar-lo... Tant si és home com si és dona... saber pelar-la així està molt bé. No t’embrutes les mans i a més quedes com tot un senyor davant la demés gent.
Un altra dia ja faré cinc cèntims sobre una altra tècnica de l’art de pelar-la.... però en aquest cas serà de l’art de pelar-lo... perquè el que pelarem serà un calçot.... Sí, sí...un calçot... aquell familiar de la ceba, més allargat, que vol que el vagin mimant i calçant de terra durant el seu creixement... El CALÇOT! Aquest s’agafa, sa pela, sa suca i sa menja! Com tanta gent ja sap fer i que en gaudeix en els seus moments tant íntims....i també en les calçotades...jeje
Doncs a reveure, i a pelar-la de gust!!!
Índex fotogràfic (degut a les meves mancances totals en coneixements informàtics... elaboro un índex de fotos “a lo cutre” indicant què és cada una de les fotos ):
1.- Taronger (encara no esporgat)
2.- Taronja amagada (té vergonya la molt puta)
3.- La meva ma disposada a arrencar la taronja
4.- Hi ha gana... és l’hora de berenar...una mica tard...però hi ha gana...
5.- To be or not to be
6.- Degustant la pell (la nova moda del Bulli)
7.- Primer tall... obtenint “la media naranja”... o millor dit...les dues medies naranjas
8.- Resultat del primer tall
9.- Tornem a tallar (ara ja és “la un quarta naranja”)
10.- Finalment obtenim 8 talls
11.- De cada tall n’obtenim la part comestible (bé... ja qui també es menja la pell...)
12.- Ja tenim la part comestible
13.- Degustant la part comestible
(Ja posats en el reportatge fotogràfic d’aquesta anada d’olla meva, que aportarà un gran nivell de “frikesa” a la meva pàgina personal, he aprofitat per fer una foto que titulo “To be or not to be”... així acabo de rematar aquest article de contingut un poc dubtós).
Finalment comentar que he optat per no publicar la última foto del CICLE DE VIDA d’una taronja... on ara com molt bé ja penseu... doncs un cop collida i menjada vindria....doncs sí, vindria CAGADA!!!! Tot el que es menja es caga... però per raons lògiques no l’he publicada... degut a que lògicament és difícil poder aguantar la càmera enfocant correctament el moment màgic on el cagarro es disposa a sortir del forat negre... i a més seria una llàstima esquitxar la càmera de fotos amb aigua degut a l’impacta del cagarro. Per tant, lògicament, per no embrutar la càmera, no he fet la foto.
(Original publicat el 14 de Febrer de 2007)
ESPORGANT... i la història del tomata/tomàquet
Aquest ha estat el primer any que m’he atrevit amb el difícil art d’esporgar. Encara mai havia gosat enfrontar-me a un arbre... has de tenir les coses molt clares per poder tallar el que s’ha de tallar. Requereix de tanta concentració com una operació d’estètica... bisturí...un tall per aquí un altre per allà.... i ja tens cara nova (ara que estan tant de moda aquests centres...). La terra sempre m’ha agradat...i ja porto quasi 8 anys que vaig decidir tornar a fer hort a casa. Feia molts anys que no teníem hort... vaja... des de que jo era molt petit, que la meva àvia va venir a viure una temporada aquí a casa per cuidar-se’n del petit de la casa... o sigui jo. Des de llavors que el que va ser un hort a ple rendiment va quedar en un tros de terra desaprofitada... on l’herba lluitava per ocupar el seu lloc. També recordo haver construït un salt per la bici quan devia tenir 12 anys... jeje... quins temps aquells... encara que no ric massa... perquè fa poc ja vaig aprofitar el mur de pedra seca que hi ha per tirar-m’hi amb la bici... o sigui que de créixer he crescut... però les bones aficions continuen sent les mateixes. Però un bon dia vaig decidir que havia de tornar als orígens... a tornar a treballar la terra... i així ho vaig fer. Vaig decidir altra cop a muntar l’hort. I des de llavors que cada any intento de millorar dia rere dia la qualitat d’aquest. El que fa més goig són les tomaqueres... sobretot avui en dia amb la “merda” (i perdó per l’expressió) de verdures que venen. Un bon tomàquet acabat de collir no té preu... Tot i així no ens hem d’oblidar dels enciams, mongetes, albergínies, escaroles, cogombres.... o qualsevol altra hortalissa... on supera amb escreix la qualitat dels productes venuts en la gran majoria d’establiments.... cert que encara queden algunes parades on tenen gènera d’algun pagès que encara segueix les tradicions antigues... però son ben poques. En el fons es normal que la majoria de pagesos hagin optat per la massificació en les seves produccions, on el que conta és la quantitat i no la qualitat... perquè part de culpa la te la societat... i de retruc ells. La majoria de la gent vol comprar barat... per molts l’alimentació sembla que passi no a un segon pla...sinó a un vintè pla en l’escala de prioritats. Sembla que sigui més important poder-se pagar un bon cubata a finals de setmana a una discoteca, que gaudir d’un bon plat a taula amb aliments naturals i fresc. Doncs ja tenim un primer punt: la gent vol comprar barat. Clar...després tenim tot l’entramat de supermercats, distribuïdors, etc... que aquests volen el màxim benefici per sobre de tot... i clar... al final ens trobem el pagès a qui li compren les coses a quatre duros. Com és lògic...aquest últim si es vol guanyar la vida mínimament... ha de poder produir en grans quantitats per poder obtenir un benefici acceptable a final de més... i clar... al final ens quedem que no hi ha quasi producció de qualitat pel mercat. I és que els números per algun lloc han de sortir. Si hom té un tros de terra per conrear i es decanta per la bona producció... o troba algú que sàpiga apreciar tants bons aliments i estigui disposat a pagar el que realment valen... o al cap de quatre dies li embarguen el tractor o la mula...És així de clar... si un quilo de tomàquets que venen a la botiga (provinents de immensos hivernacles o grans explotacions sobredimensionades de vés a saber tu quin país) val, per posar al cas, 1 euro... un quilo de tomàquets dels meus (o d’algun altra productor a la “vieja usanza”) haurien de valdre almenys 5 euros. Això seria lo lògic... perquè per un mateix tros de terra... la producció massiva utilitzant productes per accelerar el creixement i afavorir l’augment de tamany acaba donant molts més quilos que realitzant el sistema tradicional d’adob d’animal, aigua....i poca cosa més. Però és clar... la societat no està disposada a pagar la qualitat... o almenys a pagar-la al dia a dia... que algun cop que altra si que van cap a un bon restaurant a que els hi buidin la targeta de crèdit... que vaja... en el fons haig de donar les gràcies a aquests restaurants per apostar pel pagès de qualitat. Ara bé... la gent no està disposada a pagar molt més per un bon tomàquet... però això sí... aniran vestits amb roba de marca, faran olor a colònia cara, conduiran bons cotxes, i els més joves (i els no tan) es deixaran els diners a les discoteques amb begudes i altres drogues per afavorir més ràpidament el desgast intern del nostre cos (no diré ara jo que no begui... que de tant en tant no fa malt... i últimament vaig per bon camí...però almenys ser apreciar un bon tomàquet). I ningú es qüestiona el cost d’aquell cubata... bé, qüestionar-se’l segurament que sí... però el continuen comprant.... però si veuen uns tomàquets a 5 euros el quilo segurament s’esglaïn amb el preu i ni se’ls hi passa pel cap comprar-los. Prefereixen un cubata a 10 euros... que gaudir de 2 esplèndids quilos de tomàquets naturals... amb aquell gust i sabor incomparable...
I tot això a que venia ara... a sí... a l’art d’esporgar. Doncs això... l’hort és el meu petit racó on m’agrada donar vida a les fruites i verdures, veure-les créixer i després gaudir dels seus sabors. Un lloc on m’agrada fer-ho tot a la meva manera... i és per això que aquest any també he començat a fer-ho amb l’art d’esporgar. Vist com va quedar el primer arbre que va “tocar” el jardiner que ve ara (que fa poc que ve...) quasi m’agafa un atac de cor... semblava que m’haguessin arrencat mig braç... veure aquell arbre allà indefens... que s’ha deixat atacar sense ell poder-hi fer res... Això em va arribar al fons del cor... i vaig decidir que els arbres que més carinyo els hi tinc... els podaria jo personalment. Ningú millor que jo sap com vull que quedi... és difícil d’explicar això a terceres persones...
Doncs dit i fet... quan acabés els exàmens... tallaria els cabells a alguns arbres. Primer de tot el que em feia falta eren unes bones estisores i un bon xerrac. Doncs cap al sindicat falta gent... Sembla que no... però triar unes bones tisores és fonamental... Amb les eines de treball no es pot escatimar...o sigui... que al final vaig acabar sortint amb les millors tisores de poda de la botiga... Quan em casi hauré de comprar les eines d’amagat de la dóna... perquè no crec que ella pugui arribar entendre com una persona es pot arribar a gastar tants diners amb unes tisores... però és que no són unes simples tisores... són LES TISORES...
I tot això a que venia ara... a sí... a l’art d’esporgar. Doncs això... l’hort és el meu petit racó on m’agrada donar vida a les fruites i verdures, veure-les créixer i després gaudir dels seus sabors. Un lloc on m’agrada fer-ho tot a la meva manera... i és per això que aquest any també he començat a fer-ho amb l’art d’esporgar. Vist com va quedar el primer arbre que va “tocar” el jardiner que ve ara (que fa poc que ve...) quasi m’agafa un atac de cor... semblava que m’haguessin arrencat mig braç... veure aquell arbre allà indefens... que s’ha deixat atacar sense ell poder-hi fer res... Això em va arribar al fons del cor... i vaig decidir que els arbres que més carinyo els hi tinc... els podaria jo personalment. Ningú millor que jo sap com vull que quedi... és difícil d’explicar això a terceres persones...
Doncs dit i fet... quan acabés els exàmens... tallaria els cabells a alguns arbres. Primer de tot el que em feia falta eren unes bones estisores i un bon xerrac. Doncs cap al sindicat falta gent... Sembla que no... però triar unes bones tisores és fonamental... Amb les eines de treball no es pot escatimar...o sigui... que al final vaig acabar sortint amb les millors tisores de poda de la botiga... Quan em casi hauré de comprar les eines d’amagat de la dóna... perquè no crec que ella pugui arribar entendre com una persona es pot arribar a gastar tants diners amb unes tisores... però és que no són unes simples tisores... són LES TISORES...
Doncs ja les tenim... les tisores i el xerrac. Doncs au... ja podem començar a esporgar. Les primeres a ser les víctimes eren les oliveres. Uff... quina feinada... per la primera olivera mi vaig passar més de mig dia (i sort que mon pare m’ajudava amb les branques tallades...)... ara bé... la vaig deixar millor que les models que desfilen per la passarel·la Gaudí. Però clar... sent el primer cop ja se sap que costa... després ja tot seria una mica més fàcil... quan ja saps per on has de tallar... Un cop fetes les oliveres li va passar el torn al nesprer... i així anar fent... La cosa anava a més... cada cop li estava agafant més gust a tallar....Si…. els anys passen… i els gustos sobre les coses també. Abans m’agradaven els arbres ben alts... com més amunt millor... i ara començo a patir l’afecta espurgador.... ara tot ho vull passar per les tisores... jeje. La cosa va anar a tant que vaig aprofitar la calentor del moment per tirar a terra un pi que em feia nosa... Doncs au... ja ens veus a mi i en Moisès allà lluitant contra el pi.... ell allà amb la motoserra anant tallant la soca... i jo estirant amb un cable... mirant que no em caigués el pi a sobre.... Una bona imatge pel record, tots dos amb barba...camisa de quadres i “tejans”... com els antics llenyataires... res a veure hores després per Barcelona, allà sortint una mica de festa pels bars musicals de Santaló, i anant a fer la última copa al Otto Sutz. Qui ens hagués vist abans i qui ens hagués vist ara... ara tos dos afaitats... suaus com el culet d’un bebè... allà mudats... semblàvem pijos i tot...jeje
Ja veig que això d’esporgar deu ser com una droga... que un cop la descobreixes no pots parar... però vaja... no crec que aquesta em faci malt... Com a molt potser m’obri el cap caient de dalt a baix d’un arbre... però poca cosa més... I avui que he anat per Barcelona... m’estava mirant els plataners que hi havia plantats allà a les avingudes... i he pensat “si tingués les meves TISORES...”
Ja veig que això d’esporgar deu ser com una droga... que un cop la descobreixes no pots parar... però vaja... no crec que aquesta em faci malt... Com a molt potser m’obri el cap caient de dalt a baix d’un arbre... però poca cosa més... I avui que he anat per Barcelona... m’estava mirant els plataners que hi havia plantats allà a les avingudes... i he pensat “si tingués les meves TISORES...”
(Original publicat el 8 de Febrer del 2007)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)