Records d'infantesa

Aquest dissabte passat em van fer una festa sorpresa d’aniversari....i tant sorpresa!!! Tant sorpresa que jo ni m’ho ensumava....i quasi els hi deixo la festa per a ells....perquè de poc que jo em quedo per terres barcelonines mentre ells m’esperaven per aquells mons de tarragona...

Els hi va costar molt aconseguir portar-me cap allà....vaja...no saben ni com ho van aconseguir....perquè jo no tenia intenció d’anar el cap de setmana per allà baix....i per tant convencem per anar-hi va ser quelcom més que difícil. Si a més li sumem que li vaig dir, a la persona que va fer de ganxo per portar-me cap allà, que jo no volia passar-me pel poble.... els jocs de malabars que va haver de fer ell van ser extraordinaris. Tenint en compte que jo havia refusat baixar al poble a 4 o 5 persones (m’havien dit de sortir de festa, d’anar a fer uns karts, etc).... diríem que em feia pal que em veiessin per allà... i així que vaig deixar ben clar que no volia anar per allà. Però no ser com es va girar la truita....que una trucadeta per aquí una trucadeta per allà....i al final em van convèncer per acoplar-me a un petit sopar a casa d’un de la colla (sopar inexistent, és clar). Ja ens veus allà al poble...amb el fred que feia...trucant als mòbils dels presumptes assistents al sopar....cap l’agafava...ves quina cosa més rara. Però jo continuava sense ensumar-me res (“llamame iluso”). Total...que de la casa on havíem quedat per fer al sopar...acabo anant a Can Joanet (....o sigui...a cala iaia)...i veto aquí on, que m’havien preparat una festa. Realment una fantàstica sorpresa!

Com a conseqüència d’aquesta festa ma germana havia fet una recol·lecció de fotos meves...des de la infantesa fins ara...passant per diferents facetes....i per diferents borratxeres (van sortir massa fotos on es veia un cert somriure de felicitat....i uns ulls un poc estranys....). Ma germana gran, la gran...de les dues la gran...perquè en tinc dues (de germanes...no malpensem) la gran i la petita....però la petita és més gran que jo...però jo porto tota la vida dient-li la germana petita...perquè encara que jo sigui el petit.... uff... qui merder.. deixem-ho aquí!!! Doncs el que deia....ma germana gran és molt aficionada a la fotografia (qui tingui el gust de coneixala ja sap que ella revela les fotos de mil en mil....i últimament se l’hi ha donat per fer llibres....que així hi caben més fotos en menys espai...) i va fer un recull de fotos per projectar-les. En aquesta projecció m’hi vaig veure jo... si...se’m feia extrany veurem amí allà a la paret.... I mi vaig veure de quan era molt petit....i això em va fer recordar això...quan jo era petit... quan era completament ros... vaja... que no ser qui es va quedar el meu cabell d’infantesa...

De petits molts somiàvem en fer-nos grans...i quan som grans ens adonem de lo equivocats que anàvem volen ser grans.... No és que m’empanadeixi de ser gran, però la veritat és que quan ets petit... ostres... és que no cal que et preocupis per res....bé sí, de plorar quan tens gana... perquè ja diuen que qui no plora no mama. Però no em diràs tu que no si està bé allà amb els bolquers... gran invent aquest... no cal ni que pensis en anar al lavabo... res... tu quan tens ganes de deixar-te anar...doncs això... ho fas quan et ve de gust. El senyor bolquer ja s’encarrega de que quedi tot allà ben agafat... el que no fa massa bé el senyor bolquer és de dissimular les flaires que s’escampen amb les corrents d’aire. Però no cal que patim nosaltres... total... la nostra olor a nosaltres no ens molesta... i als altres encara que els hi molesti... com que som petitons... som els reis de la casa, la nineta dels ulls dels pares i familiars... i ens deixen carta blanca per fer el que nosaltres volem. Quan som grans no ens deixen fer aquestes coses... per no deixar fer... la municipal de Barcelona et posa en cerca i captura si et pillen “infraganti” regant algun gerani o arbre que tingui set.... pitjor que si fossis un mafiós... i sols tenies ganes de deixar airejar una mica l’estimada “tita”. Vaja...veig que soc gran...i ho veig quan ja no és un plaer fer-t’ho a sobre. Ai! aquells anys d’infantesa...allò si que era vida... No calia llevar-te ni per anar a estudiar ni treballar.... 5 anys de la vida fent el gos dia rere dia... Però arriba un dia que s’acaba...i has d’anar al cole...vaja...no has d’anar...sinó que la societat t’obliga a anar. Jo per mi encara m’hagués quedat algun any més rascant-me els ous... total...segur que aprens més ràpid a sumar comptabilitzant els pets i rots que et tires... que la professora intentant-ho dia rere dia. Però un cop allà, davant l’escola, després d’haver plorat a bots i barrals.... t’adones que a classe hi ha més gent com tu... més gent que es pregunta...”però que cony foto jo aquí si ja estava bé a casa”. Però tots ens adonem que allò va per llarg...que ens tindran allà 13 anys seguits...fins que tinguem la majoria d’edat i haguem complert condemna... i ens deixin sortir...per continuar complint pena a la universitat (o equivalent) per acabar-ho rematant amb la pena màxima de per vida: TREBALLAR!!!!!

Vist que havíem de passar molts anys junts... ens ho havíem d’agafar amb calma... per tant lo primer de tot era coneixents entre nosaltres i poder establir vincles de relació. Al cap i a la fi la humanitat és això... un conjunt d’animals que ens relacionem entre nosaltres... i que a la que ens descuidem ja portem un nouvingut sota el braç. La veritat és que el primer dia d’escola va ser difícil...però a qui no li és difícil si et presenten a 30 companys de classe tots alhora!!!!....és una mica xocant...massa informació per un cervellet encara en època de creixement. A més...era divertit veure’ns a tots nosaltres amb un cartellet penjat al coll que posava el nostre nom... per poder-nos identificar entre nosaltres... fèiem patxoca! Però el segon dia un ja se sent com a peix a l’aigua (i mira que no m’agrada el peix...). Comences a fer amics... i t’ho passes bé allà jugant tot el dia (o aprenent, com en diuen d’altres). Però dins d’aquesta felicitat trobada.... s’hi amagaven alguns perills: dinar i berenar... quin perill!!! S’havia d’anar molt alerta... hi havia uns dies clau en que t’intentaven d’enverinar... o almenys això pensava jo. Ara m’adono que sols intentaven d’establir-nos unes correctes bases nutricionals... però això ens ho haurien d’explicar quan encara estem a dins la panxa de la mare!!! Sinó després, un cop parit, hom va pel món fotent-se ensurts amb ves a tu saber quin plat et posen a taula... Però això a mi em va servir per desenvolupar l’enginy ja de ven petit (potser ara ja ser perquè he acabat fent enginyeria). L’enginy que havia de demostrar per amagar el menjar quan no m’agradava... riu-te’n de la FBI... allò si que era demostrar tot lo que un val per poder sobreviure al dinar o berenar. Sinó tenies la cuinera a darrera teu donant-te la tabarra... Sinó feies servir l’enginy... et podia passar com alguna noia que 2 hores més tard encara estava allà a taula castigada fins que no s’acabés el plat. El peix era el més temut per la majoria de nosaltres.... qui no li temia el peix? La veritat és que no recordo totes les peripècies fetes en aquells anys... però de dues estratègies que mai fallaven si que en puc fer cinc cèntims. Una sols es podia fer els divendres... dia en que preníem el tovalló i el saquet de dormir cap a casa per rentar (sí sí... no ser si moltes coses vaig aprendre al col·legi, però dues si que vaig aprendre i que em van ben ensenyar... a fer la migdiada i a pelar-me-la.... vull dir a pelar la taronja amb forquilla i ganivet... lo de la migdiada... llàstima que sols la varem fer durant els 3 o 4 primers anys d’escola... que jo la trobava a faltar quan estava a batxillerat). Doncs el que deia... si l’últim dia em posaven a taula alguna cosa que no m’agradava...tenia fàcil solució...cap al tovalló. A més, el tovalló el portàvem dins d’una bosseta de roba... o sigui que allà quedava ben hermètic... ningú sospitava res... L’altra peripècia era si el berenar no m’agradava, que era quan em donaven ensaïmada... unes ensaïmades que gens m’agradaven... no ser... els meus amics se les menjaven... però a mi aquelles ensaïmades no em portaven bones vibracions. Així que quan ens la donaven...jo feia una mica de temps... perquè al cap de res ja era l’hora de sortir del col·legi. La tècnica era fàcil: just instants abans de sortir, em posava l’ensaïmada dins la boca... i aguantava fins arribar en braços de ma mare...i un cop a fora del recinte escolar... al primer arbre que trobava... doncs PAM!! deixava anar el residu orgànic. Sort en tenia de viure en aquells temps... perquè això avui en dia em portaria greus problemes amb les normes de civisme de Barcelona, que segur que deixen ben clar que, a més de sortir de casa pixats i cagats, no es permet l’abocament d’ensaïmades mastegades per part dels alumnes de pàrvuls.

En definitiva... allò si que era vida... enyoro ser aquell bebè amb qui tothom volia jugar (sóc el petit de la primera i llarga saga de cosins)...aquell bebè que es deixava fer mimos per tothom...aquell bebè que li agradava que el gronxessin dia si dia també a la hamaca...aquell bebè que jugava a decapitar les “barbies” de sa germana... aquell bebè que li agradava que estiguessin tot el dia per ell... en definitiva, aquell bebè que es deixava mimar per la gent que l’estimava.
Però també enyoro el futur, un futur on continuar deixar-me cuidar per la gent que m’envolta, on continuar deixar-me fer mimos per la gent que m’estima, i on deixar-me estimar per algú en un futur no molt llunyà (o almenys ho esperem).

(Original publicat el 8 de Febrer de 2007)

Retrobament a cal mecànic

Avui he hagut de matinar...si quin pal...matinar mentre un servidor està de vacances...Però era per una bona causa...havia d'anar al taller a buscar el cotxe....

Ja fa uns dies que li havia d'anar a passar la ITV....és com una especia de revisió mèdica pel cotxe....i pobre cotxe...ho passa pitjor o més que si anés al dentista. Abans de portar-li li vaig fer una repassada general...que tot estigués a lloc...ja se sap....amb 37 anys un cotxe sempre li passa alguna o altra cosa....que si ara li fa malt l’estómac....que si ara li fa malt el cor.... Tot anava be....tot?!! NO!!! Les llums de fre no anaven...i tenia hora de visita l'endemà. Havia de fer alguna cosa...sense llums de fre em tombarien a la primera a la ITV...no arribaríem ni a mirar-li els fums...que els té molt pujats (és que és molt orgullós ell). Vaig anar corre-cuita al mecànic de tota la vida. Començàrem per fotre-li ma a tot el cotxe, però no trobàvem el problema....al final varem aixecar el cotxe (mmm un elevador d'aquells sí que és un bon invent....allò per casa seria fenomenal....tot el dia aixecant els cotxes per mirar les seves parts íntimes). Li varem trobar els sintomes de la seva malaltia....no arribava corrent a un "caxarret" que hi ha en el circuit hidràulic dels frens....El mecànic em va recomanar portar-li a un conegut seu del poble del costat...que està més especialitzat en electricitat d'automòbils...i que també remena forces cotxes d'aquests que ja han passat a la prehistòria per la majoria dels mortals. Dit i fet...me'n vaig anar a veure aquest bon home. Entre els dos li varem començar a fotre-li ma altra cop al cotxe....ja s'ho deu passar bé aquest...amb una setmana s'ha deixat tocar per moltes mans....de tant catxondo que s'ha fotut està més vermell que un tomàquet... Al final varem arribar a la mateixa conclusió...la peça que fallava era aquella....qui la va parir!!!!! Doncs res....li vaig deixar el cotxe un parell de dies....

Quan m'ha vist de bon matí ha fet un somriure d'orella a orella...encara que li ha costat un colló i mig de l'altra arrencar....li hem hagut d'ajudar amb una bateria externa....com qui fa el boca a boca. Finalment s'ha deixat arrencar, i hem tornat feliços cap a casa. Ara truco a la ITV...i ostres...tenen més cua que a la sanitat pública....ja es veu que tot lo que és burocràcia va ben malament en aquest país. Em deien que la primera hora que tenien era divendres de la setmana que ve a les 7:15 del mati!!!!!!!!!! Però que fan aquesta gent treballant a aquestes hores!!!! I pitjor encara...que fan aquesta gent concertant hores de visita a aquestes hores!!!!! Sembla que vulguin matar-te d'un atac de cor quan sentis l'hora que et diuen que hi vagis.... Total...com que no ser si divendres estaré per aquí i a més seran els últims dies que gaudiré de les vacances....he dit que ja els tornaria a trucar. Ara em toca mirar quins horaris faré a la universitat aquest pròxim quadrimestre...i així sabré el dia que podré anar allar a que me li fotin ma... que aquests de la ITV em sembla que li agafen massa gust a això de torturar als cotxes. Es pensen que un cotxe de fa més de mitja dècada pot aguantar les mateixes sacceixades que un cotxe actual...no saben tractar a aquestes velles/belles glòries. Si ja som pocs el col·lectiu que treiem a passejar aquestes velles/belles màquines...sols falta que ens ho posin difícil com perquè siguem menys. Des d'aquí faig una crida a la joventut...que miri d'endinsar-se en aquest apassionant món dels automòbils d'època...que falta cantera. Amb lo maco que és conduir una d'aquestes màquines...res a veure amb els cotxes que fan avui en dia. Amb un cotxe d'abans sempre saps quan surts de casa...però difícilment sabràs quan tornaràs.... aquesta intriga de si avui peta el vas d'expansió, que si demà no li rulla l'alternador....això sí que és vida. La tranquil·litat de gaudir de la conducció en el seu estat més pur...sense ràdio....més que rés perquè amb el soroll del motor just darrera els ocupant no es sent res. Per no sentir...quasi no es pot ni mantenir una conversa dins el cotxe....si fa no fa és com estar en una discoteca....però molt més entranyable. Després de passar-te un dia damunt d'aquestes màquines....quan tornes a agafar el cotxe del dia a dia....tot va massa suau...no hi ha sorolls sospitosos...en definitiva...no es gaudeix del plaer pur de conduir. No m’estranya que per alguns....lo d'abans és una autèntica droga que no sabem com desenganxar-nos....però és que tampoc volem. Em sembla que li començo a agafar gust això d'escriure un blog.... A reveure
(original publicat el 7 de Febrer 2006)

Primer dia...

Doncs bé...en aquí intentaré de crear un petit espai per exposar les meves aficions i experiències......

La veritat és que jo i les últimes tecnologies no ens portem massa bé....però em fa gràcia això d'escriure-li a un ordinador i deixar-ho per aquests mons de déu que ara en diuen internet.

La veritat és que per un cantó em fa gràcia això del blog.....però per l'altra em far un pal immens haver-lo de fer.....però mira....ja que ens hi hem emmerdat....doncs intentem-ho almenys de fer durar...a veure quan aguanto....si per poc temps o per molt....no ser....

Em trobo una mica estúpid escrivint aquí davant l'ordinador sabent que això després ho podrà llegir d'altra gent sense que jo no m'adoni....sort en tenim que la nostra llengua és com un petit gran tresor que sols coneixem alguns pocs...i per tant redueixo dràsticament els meus possibles lectors que puguin llegir les anades d'olla diverses o patinades de neurones que jo pugui fer. Havia pensat escriure el blog en llatí per encara limitar més el meu públic....però he pensat que llavors sí que seria molt estúpid escriure tonteries si quasi ningú les pogués llegir....a més que les meves reflexions es limitarien al poc vocabulari acumulat en aquells temps del col·legi.....sí sí...el col·legi....allò que va abans de la universitat.....lloc, aquest últim, on et donen pel cul dia rere dia.....al final un s'acostuma a aquest tipus de vida....que al cap i a la fi diuen que hi vols tornar un cop deixes enrere la universitat i et poses a treballar. La veritat és que potser sí que és veritat que l'enyores....perquè posats a pensar....si està molt bé per allà la universitat. Et lleves pel matí amb la calma, vas allà a fer un tomb, veus a alguna noia maca (en el cas d'enginyeria ja ho dic bé...alguna, per no dir una... perquè veure’n més de tres juntes és quasi un miracle), i amb una mica de sort veus aquella noia més maca que les altres, aquella noia especial que t’agradaria conèixer més que un simple hola i adéu....

Tornant a la universitat...per allà també et donen algunes nocions que representa que t'han de servir d'alguna cosa en aquesta vida....i que de poca cosa et serviran....i ten tornes a casa més content que un xinxol pensant-te que avui has après quelcom cosa que ahir no sabies (il·lusos nosaltres). Tant de bo disposéssim d'un bon sistema educatiu que forgés la joventut....però malauradament ens hem de contentar amb una espècia de casa de barrets (universitat) que dona uns títols que davant la societat volen dir alguna cosa....però que just comences a aprendre algo útil i de servei quan acabes la llarga carrera universitària i comences la llarguíssima trajectòria professional. Per si no en tenien prou....de tant en tant l’administració s’encarrega d’anar empitjorant el pla d’estudis....no fos pas que volguéssim avançar cap a un país modern i intel·ligent.

Des de que vaig entrar a la universitat que m'he estat adonant de la massiva presencia de gent estudiant carreres universitàries....però en canvi noto a faltar un gran buit en les professions de tota la vida. Ja no queden bons professionals com els d'abans...avui en dia sols hi ha que destralers...que millor que no posin els peus dins de casa....perquè a més de cobrar-te lo que un mateix guanya en tot un mes per fer-te un arreglo que ell tarda mitja horeta....l'arreglo es queda en un "apaño" que millor no s’hagués tocat res. D'aquí uns anys ja ens trobarem que serem masses universitaris en aquest món....però no tindrem ni bons fusters, ni bons paletes, ni bons pintors....ni gent d'aquestes diverses professions que ens puguin oferir els seus bons serveis. És clar que tampoc es pot generalitzar....però vaja....que de gent amb vocació pels treballs de tota la vida en queda ben poca.....estan en espècia d’extinció i millor que els protegim....com qui protegeix les balenes....amb la diferència que aquestes es limiten a passar el dia sota l'aigua....amb l'única preocupació de menjar i seguir el seu instint animal...

Què bé deuen viure els animals...no com els humans...que ens hem de preocupar tot el dia pel que fem o deixem de fer....millor que fóssim una mica més animals a vegades. En el fons...no deixem de ser un animal que pensa una mica més que els altres....però nosaltres ens ho hem agafat amb gran felera i ens creiem superiors a la resta d'animals de la terra....i tant que superiors....superiors en la capacitat destructiva que exercim sobre el planeta terra....o posats a dir sobre tot l'univers. Total, enviant coets per aquí, satèl·lits per allà...acabarem envaint l'espai...i a la llarga destrossant-lo. No en teníem prou amb tres frases fetes que havíem aprés d’antics comediants.....ai...volia dir....que no en teníem prou en fer malbé el nostre planeta, que ja anem a tocar-li els cullons a la lluna, el tros de terra més proper a nosaltres, on hi volem instaurar, en un futur no molt llunyà, un pròxim Marina d’Or ciudad de vacaciones (tocate los cojones). Si sols pel fet de ser humans ja la vam cagar....ningú més que naltros la caga tant en aquest planeta....tenim a les nostres mans la nostra pròpia supervivència....abans els animals sols havien de patir pels depredadors més forts que ells en la cadena animal. Però nosaltres hem de patir per naltros mateixos...perquè la desaparició de l'home depèn de l'home mateix...... però què caram...millor no pensar en aquestes coses....millor ser més feliços vivint sense pensar en lo que pugui passar. Total...LA VIDA SÓN QUATRE DIES, APROFITA LES NITS

Uff....veig que ja és una mica tard....i com m'he emmerdat ja!
Bona nit

(Original publicat el 7 de Febrer)

Nou dia nou bloc

Bé... ja que veig que he agafat afició en això d’escriure un bloc o diari personal... diguem-li com vulguem... em disposo a obrir aquest bloc... que en principi serà on avocaré totes les meves anades de l’olla i opinions varies que em passin pel cap... com ja porto fent d’uns dies ençà amb el “space del messenger” que vaig obrir fa poc. Primer de tot realitzaré un transvasament dels articles publicats en el space, per tal de que quedin arxivats en aquest bloc.

Doncs res, que gaudiu d’aquest nou espai on poder llegir les meves anades de l’olla... que fan que dia rere dia perdi la poca credibilitat de persona seriosa que intento aparentar en la vida quotidiana. I us invito a que no sigueu tímids i deixeu comentaris, que sempre és d’agrair saber que almenys hi ha una persona que llegeix les meves pallassades, a més de jo mateix que me les torno a llegir... no fos cas que no m’en recordi del que acabo d’escriure...