ANTI SANTACLAUS

Bon dia gent! Quant de temps sense veure’ns.... si,si...no tinc perdó...us vaig “acribillar” a l’estrena del meu blog amb una gran quantitat de relats....i després vaig desaparèixer del mapa.... però això els qui em coneixen ja saben que sovint desapareix-ho durant una bona temporada.

Però any nou vida nova (o almenys això diuen els entesos... i jo com a bon predicador no serè qui per contraposar-m’hi). Per tant.... entrant a aquest 2008 he pensat que què millor que ressuscitar el meu oblidat i estimat blog... i no amb 1 ralat...sinó amb 2! (bé... un ja el tenia escrit de fa molts mesos... però en el tinter es va quedar....ai...les olives...).

La veritat és que ara mateix no hauria d’estar escrivint això... perquè s’acosten els exàmens i ho porto.... diguem que com sempre.... bastant fluix.... Però mira... avui que és el dia que passen els reis i vull reflexionar sobre un gran problema que any rera any creix en la nostra societat.....

No ser si us heu fixat... però en els últims anys una plaga d’individus envaeix els nostres carrers per festes nadalenques... Les autoritats encara no saben com solucionar el problema... i és que es troben en la nova malaltia del segle XXI: els Santaclaus!!! Cada any en són més.... i cada any es fan veure més... Sols cal anar a fer un tomb pel poble o la ciutat i n’està ple.... tots allà escalant baranes, xemeneies, teulades.... La veritat és que per lo gordo que és aquest home, deunidó lo àgil i fort que està... però personalment, i em sap greu dir-ho, aquest home és un gran invesor. D’acord que en l’antiguitat aquest home va ser un Sant.... però el posterior “merchandaising” que en va elaborar aquella famosa marca de refresc gasos de color fosc (si,si...aquells que agafen l’aigua del Llobregat, li foten quatre bombolles i una mica de colorant, i te la venen a preu d’or envasada en una llauna vermella...) el converteix a dia d’avui en un símbol consumista pur de les festes nadalenques.... vingut de yankeelandia... per sinó en teníem prou amb l’invasió de Fast-Foods començats amb MC .... I és que qui pot comparar una bona llesca de pa sucat amb tomàquet i uns bons embotits amb una MAC-hamburguesa plena de colesterol...(i mira que els de la poma sí que fan bons ordinadors...)

La veritat és que no ser com està arrelant tant aquest home gras vestit de vermell que entra per les xemeneies. Suposo que pel típic pensament de... que vingui santaclaus i així els nens poden disfrutar dels regals durant les vacances...abans de que passin els reis.... PERO BATUA L’OLLA!!!!! Que no us en recordeu del nostre gran amic el TIO!?!?!? (i no dic pas el que fa música...)... sinó aquell tronc vingut del bosc amb barretina i porró que es fot les botes de menjar a costa nostre.... però que després ens ho agraeix cagant-nos regals.

Doncs des de el meu modest blog vull reivindicar la posició social del tió!!! Hem de fer la revolució del tió! L’any vinent els balcons de les cases, les teulades, les xemeneies.... a tot lloc on es pugui.... hi ha d’haver un tió símbol de la nostra identitat!!!!!

Bones festes i que us portin molts regals els reixos.
Salut!

Supervivència a les olives

(Aquest relat el vaig escriure ja fa uns mesos... però es va quedar perdut entre els bites del disc dur... i avui el publico)

Tothom sap que l’existència de l’ésser humà no és pas bufar i fer ampolles. De petit ens volen fer creure que és així... amb l’ajuda d’una mica d’aigua i sabó ens ensenyen com fer ampolles...bufant pel foradet. Però de grans veiem que la vida no és tan fàcil. Ens en adonem que en l’actualitat és força complicada l’existència humana. Si no és la feina és la salut, sinó els estudis, sinó els amors, sinó.... doncs nano! Quina sort que tens si tot et va bé! La veritat és que personalment no em puc queixar pas... i ara que hi penso estic englobat dins aquest “nano quina sort que tens!”... Problemes de feina no en tinc, i és que no treballo. De salut de moment anem bé... algun refredat de tant en tant però poca cosa. Els estudis... doncs vaja...qui em coneix sap que vaig fent...que m’estresso... cert... però lo important és anar fent... que algun dia ja els acabarem. Els amors... cap problema... no hi ha novia amb qui poder discutir. Vaja... fent un repàs per sobre veig que sí, que tinc sort... visc bastant tranquil. Però la tranquil·litat no és eterna... i en qualsevol moment hom es pot ensopegar amb un destí imprevisible....

L’altra dia quan vaig anar al “super” a comprar em va agafar un “antojo” de olives. La veritat és que rarament en la meva vida he comprat un pot d’olives (algun cop que altre...però pocs)... ja que les que menjo són de producció pròpia (9 mesures d’aigua per 1 mesura de sal i unes herbetes per donar-hi gust)... però aquest any alguna cosa ha passat que ens han sortit malament...i al posar-la en tines...doncs el que passa...que hem hagut de tirar totes les tines. Així que jo, acostumat a menjar quasi tots els dies olives, em trobava que no tenia olives a taula. Ja sabeu que diu la dita: a la taula i al llit al primer crit, però una taula sense olives és com una taula sense cadires.

Abans de continuar vull fer una petita apreciació davant de tan fantàstica dita a la taula i al llit al primer crit. Aquesta dita es porta dient des de temps immemorables. I és que la societat pot haver canviat en molts aspectes al llarg dels segles... però hi ha coses que romanen igual des dels inicis de la civilització humana. I aquesta frase n’és una bona exemplificació de les idees més primàries de les que gaudim l’espècia humana (tant home com dóna), on ve a exposar-nos els 2 grans plaers que ens agrada gaudir... o al llit si va a dormir?

Feta l’apreciació continuem en la meva ruta pel “super”. El tema principal és que feia dies que no menjava olives... i clar... tenia ganes de menjar-me una oliva. I la meva localització era al bell mig del supermercat. El resultat... em vaig topar amb la taula de les olives... i és clar... “l’antojo” que un servidor tenia de menjar olives va fer que no passes de llarg. Mai m’havia parat davant de les olives... suposo que per por que sem revelessin i sem tiressin a sobre (i és que en són moltes d’olives juntes en allà), i encara menys...mai m’havia parat a pensar en la possibilitat de comprar unes olives allà. Els pocs cops que he comprat olives... o han estat de pot o a granel servides per un professional del sector. Però aquí era diferent... en aquí les olives estaven soles.... És un mateix qui se les ha de servir. Les olives estan allà... dins a unes tines... tantes tines com varietat d’olives. D’aspecte fan bon aspecte... no diré que no (no són el mateix que unes de collita pròpia, però tampoc fan aquell aspecte a sintètic que tenen algunes de pot, on els hi han fotut una anxova pel cul!). Però el gran problema que jo hi trobo són les condicions en que estan les olives.... allà dins en tines sense tapar... i on cadascú es serveix al seu gust. Per això mai se m’havia passat pel cap el fet de poder comprar unes olives d’aquestes.... perquè em feia com a fastig que estiguessin les olives en aquestes condicions.... i que fos el propi client qui les “manipulés” i no pas un “professional” del sector. Però aquell dia tenia un gran capritx de olives... i era més gran el capritx que el fastig... i per això vaig evocar la meva imprudència a cometre una compra d’aquelles olives.

La cosa no va ser gens fàcil... vaig parar amb el carretó de la compra just al costat d’elles... les olives.... oh quines olives... totes destapades passant fred i sent magrejades per totes les mans de la ciutadania.... Un cop parat vaig estudiar la situació. Tenia clar que el que anava a fer era una imprudència... però tot i així les meves ganes de menjar olives superaven en escreix els perills de tan arriscada compra. No havia de perdre la serenitat... tot i que el que anava a fer era molt arriscat... m’ho havia d’agafar en calma i actuar amb prudència per no cometre cap error. La veritat és que no n’estava del tot segur del que em disposava a cometre... i estava per fer-me enrere. Tenia els meus dubtes sobre la condicions higièniques de les olives... fins i tot ja passava per alt la possible procedència de la mercaderia... per evitar estressar-me més. Vaig llegir un cartell que molt amablement havien escrit els del súper: “Por favor, no meter las manos en las tinajas”.... venia a dir alguna cosa així com per favor, no foteu les vostres mans sense rentar dins les tines i us mengeu a tota costa les olives!... Sols em faltava això! Un cartell avisant-me de les “guarrades” comeses per la gent... per si no m’havia quedat clar que una tina oberta d’olives era més perillós que tirar-se per la boca d’un pou sense aigua. Tot i així vaig fer el cor fort... vaig treure pit, vaig alçar la cara... i amb un parell de pebrots vaig agafar un recipient de plàstic disposat a omplir-lo ple d’olives. Ai caram!... però la cosa no s’acabava aquí... sinó en tenia prou amb tot el que havia passat fins a decidir a servir-me les olives... ara havia de triar quina varietat agafar d’entre les mil que estaven exposades. La veritat és que diria que en el fons totes provenien del mateix origen... i diria que amb el mateix anar agafant i servint de la gent.... l’aigua de les olives de les tines va agafant diferents tonalitats... depenent de qui posa la ma a dins. Després d’un llarg dia de pensament, he arribat a la conclusió que és així tal com ho he dit, la diferència de colors entre les diferents tines. I crec que d’això se’n van adonar en el supermercat.... i van decidir posar noms a les tines com si procedissin de diferents varietats.... per amagar la diferència de colors entre les olives provocades pel continu entrar i sortir de les mans de la gent.

Al final em vaig decidir per una varietat... en fi... al no haver-me documentat no podia escollir-ne cap basant-me en criteris de selecció.... i clar... no podia aplicar cap sistema de càlcul com el VTP (ai.... quines coses ens ensenyen a les assignatures de projectes... que ens arriben tant a l’ànima que ho volem aplicar en la nostra vida quotidiana...). Doncs fet, vaig servir-me les olives, les vaig pesar..... i au... a seguir comprant.

A dia d’avui encara estic viu... això és un indicatiu, almenys, que aquest tipus de olives no són tòxiques.... Fins i tot haig de reconèixer que per ser de compra són prou bones, i que d’ara en endavant ja conec suficient el terreny com per poder cometre una segona compra sabent el que estic comprant.

Apa, Salut i força a la oliva arbequina!!!!!!

P.S.: Les olives que vaig comprar no eren pas arbequines... però sóc un aferrissat defensor de les olives arbequines... d’on en surt un preuat oli d’oliva de la màxima qualitat. VISCA L’OLIVA ARBEQUINA!!

JOAN

Ara feia mesos que tenia el blog sense actualitzar.... però avui és un dia per recordar en la meva memòria... ha nascut en Joan, fill de la meva germana Esther.... o sigui.... jo, per primer cop, sóc tiet!.... tiet i padrí! Quina gran il·lusió.

A més ha nascut en la mateixa data que mon pare.... curiositats de la vida.

Ara acabo d’arribar de tornar-lo a veure.... ha nascut pel matí.... 4,130 kg.... un tio com cal! Jejeje molt maco.

Doncs res.... jo a fer nones.... sols volia compartir la meva felicitat.

Gos d'atura "indoor"

Diuen que serà el referent en la pròxima temporada com a novetat esportiva. Després de les últimes temporades de glòria que gaudeix aquest meravellós esport, han decidit reinventar-lo per modernitzar aquest esport i poder-lo apropar a la gent de ciutat.

La televisió mou masses...ben bé que ho sabem tots plegats... i sols cal veure l’afecta que té en la societat l’emissió d’un determinat producte televisiu. D’exemples en tenim un grapat... des dels “operación triunfo”, on tot d’un plegat tothom vol ser cantant (amb les greus conseqüències per les orelles de la gent).... passant per “caçador de bolets”, programa que a més de fer famosos, de la nit al dia, al trio de iaios que viuen a pagès a la seva masia.... desconnectats del món que els envolta (i quina sort que en tenen...), augmenta considerablement la curiositat de la societat civil catalana.... especialment dels “quemacos”, que decideixen tot d’un plegat agafar el 4x4 de luxe amb pneumàtics de “slick” que mai ha trepitjat ni un centímetre de terra, i anar-se’n cap a les muntanyes a saquejar tot el que trobin.... especialment bolets.

La televisió a més també ens gratifica cada any emeten el Concurs Internacional del Gos d'Atura de Castellar de N'Hug (o d’algun altra poble d’aquests tan pintorescs que ens ofereix el nostre petit però bonic país)... que tot i no aconseguir la quota d’audiència d’un partit de futbol.... assoleix la seva missió de divulgar un esport més dins de la nostra societat i fer conèixer a la gent que existeixen més vida més enllà del futbol.... i és que poca diferència hi ha entre veure córrer un manat d’ovelles guiades per un gos... que un manat de xicots córrer darrera una pilota....

I ara us preguntareu....perquè ens explica ara aquest xic això dels gossos d’atura??... Doncs perquè avui he presenciat, per desig del destí, a una primícia a nivell mundial: gos d’atura “indoor”.... sí, sí... això mateix...indoor!!!! Jo ja he mogut quatre fils i estic en contacte amb els senyors del Palau Sant Jordi, ja que m’agradaria tenir la primícia a la ciutat de Barcelona. I és que aquest emblemàtic recinte (el Palau) que serveix per fer-hi de tot.... demanava a crits celebrar un espectacle d’aquestes dimensions. Si s’hi ha esquiat, s’hi ha fet windsurf, s’hi fa el supercross, el enduro.... perquè no el gos d’atura indoor?

I és que avui m’he quedat meravellat davant de tant perfecte harmonia entre l’home i el gos. Compenetració perfecte, com un bon rellotge suís. Jo baixava les escales del pàrquing cap agafar el cotxe després d’un “dur” dia de treball universitari.... quan de cop sem creua un gos. En un principi no hi he donat més importància.... ves... un gos caminant... mentre no mel trobi jugant a la play-station res d’anormal.... anormal seria si mel trobés jugant als “clics de Playmobil”.... perquè diria que el jovent d’avui en dia ja no sap qui són aquests de playmobil... encara diria més... estic segur que els nedons juguen a la videoconsola dins de la panxa de la mare.... i els molt espavilats l’amaguen quan els hi fan l’ecografia...

Però el gos m’ha tornat a passar pel costat.... i un altra cop....mmm la cosa m’ha començat a semblar estranya.... M’he quedat pensatiu pensant en el gos (valgui la redundància)... fins que he vist el seu company de professió... un home tot dret allà dalt de la rampa del pàrquing fent indicacions al gos (com el pastor dret dalt d’un turó guiant a les seves ovelles amb l’ajuda dels seus gossos d’atura). Llavors ho he vist clar: estava davant d’un fet històric.... “enriuten” de la caiguda del Mur de Berlín... això sí que era històric....

Ben pensat.... aquest home s’està adelantant al futur... perquè amb l’excusa de voler apropar aquest esport a la gent de ciutat.... el que realment pretén és adaptar-se ell, el seu gos i el seu ramat d’ovelles al futur que ens espera en aquest planeta terra.... quan el tinguem tant cobert de ciment i totxos, que ja no ens quedi ni un pam de terra per gaudir.... llavors ens en recordarem d’haver volgut ser abelles i anar de flor en flor....

Sant Jordi

Després d’un dia molt esgotador….doncs res…que sols volia fer referència al dia de Sant Jordi… i és que tic massa cansat avui per poder escriure alguna cosa més llarga....

Us deixo amb una foto del ram de roses "casolà" que un servidor i son pare han obsequiat a les dones de la casa.

Salut!

Sobre llets i colors

En un món on cada cop està tot més normalitzat, on l’objectiu de tenir-ho tot estandarditzat i regulat és el fi de moltes persones.... sembla un fet quasi extraordinari que a dia d’avui convisquin en un mateix mercat dos productes amb contraposicions de “normativa”. No ho vull pintar com un drama en ple segle XXI... però és un fet que està en plena ebullició... si més no en la meva cuina. Ja ser que us semblarà un tema irrellevant.... però vist les estupideses que “maneguen” els nostres governants, crec que és una qüestió molt més important el meu problema amb els colors de les llets, que quelcom cosa que es pugui plantejar, actualment, en el Parlament.

Doncs sí... aquest tema que plantejo té un grau de complexitat i de rellevància més important del que hom pot imaginar. No és una qüestió frívola que podem deixar de banda... és una qüestió que s’hauria de portar a les Nacions Unides perquè hi posés remei. No pot ser que en ple segle XXI, un servidor hagi de pensar més del necessari per comprar llet. Clar... no te n’adones de tan tràgica situació fins que no et trobes en el moment de comprar la llet...si te la trobes a casa, ja comprada, no te n’adones de tota la logística que hi ha hagut a darrera per a portar-te la llet a casa... però quan ets tu qui la va a comprar veus que hi ha alguna cosa que falla... I és que com es pot permetre en ple segle XXI que les llets tinguin diferents colors, depenent de les marques, per indicar si són “senceres” “semidesnatades” o “desnatades”?! Perquè al final de tot qui ho paga és el comprador, innocent ell, que va a comprar una llet.... i en el moment de degustar-la plàcidament a casa seva, en aquell instant de màxima esplendor matinal que és l’esmorzar, se n’adona que la llet que es disposa a veure no és “sencera” sinó “semidesnatada”! I si jo fos al·lèrgic a la llet semidesnatada? Què passaria?... que em moriria a sobre la tassa de llet amb colacao per la senzilla raó de no utilitzar tots un mateix color per indicar les llets? Potser mai hi havia donat importància, o no m’hi havia fixat.... però l’altra dia em vaig despertar del meu somni i vaig veure la crua realitat sobre els colors de la llet!

No pot ser que una marca faci servir el color blau per designar la llet sencera, i una la designi amb el color vermell. Això fa ballar al personal! No ser si mai havíeu reflexionat sobre tan senzill, però alhora, complex tema.

En definitiva.... que aquest és una de les més qüestions que em fan pensar que el millor es anar a viure de pagès. En el camp no tens aquests problemes dels envasos de llet... allà les vaques ja van pintades des de que les pareixen en el color de la llet que fan. Vaca blava, llet sencera. Vaca vermella, llet desnatada. I sols cal que de bon matí vagis a munyir la vaca que vols per beure’n el tipus de llet que vols.... o és que les vaques no són de colors?

Còctel de Sabors

Acabo d’arribar de Terrassa….sí, sí… pels que em coneixeu dir-vos que sí… que vinc de l’acadèmia, un diumenge de bon matí a l’acadèmia… És el que té ser estudiant d’enginyeria de la UPC... que a més de ser una carrera “xunguilla”, ens posen els exàmens en aquestes dates tan assenyalades que fan que els estudiants haguem de sacrificar les nostres vacances estudiant per intentar d’aprovar els exàmens... Ja ser que la teoria diu que si ho “vas portant” tot el dia i vas estudiant de mica en mica, després no has de fer aquests “springs”.... però això no deixa de ser teoria... una teoria que cada cop que acabes un quadrimestre jures i perjures que el següent estudiaràs més i que ho portaràs tot el dia (quants anys dient mentides...ai senyor). Però a la pràctica, almenys en el meu cas, això és quelcom que quasi mai, per no dir mai, passa. I és que sinó on estaria la gràcia de ser estudiant? Li trauríem el morbo d’estar “apuradíssims” durant aquestes dates, de dormir menys hores que les que dorm una persona de festa per Ibiza, de tenir tot d’idees en el cap barrejades i preguntar-se que ha fet un mateix per mereixes aquest càstig, de menjar entre hores sense diferenciar a quin àpat estem, d’ingestar més cafeïna que la que pot absorbir un hipopòtam... en definitiva... tot el que defineix a un “bon estudiant” (entenent com a “bon” no a la persona que és bona estudiant i per tant treu bones notes, sinó al que és un bon estudiant que exerceix la funció d’estudiant tal com mana la llei... o sigui... viure la vida).

Per sort ja veig el final del túnel d’aquesta llarga carrera....cosa que em motiva, o almenys m’hauria de motivar, per estudiar fort i acabar-la. I és que fer una carrera d’aquestes que en diuen de grau superior són tants anys (teòricament 5 + iva) que fan que creixis com a persona dins la universitat.... i t’acabes fent gran. GRAN... fa por, a vegades, fer-te gran... i avui m’he sentit gran. Al arribar de bon matí a l’acadèmia, m’he ajagut a la cadira de l’entrada.... i al cap d’uns minuts han començat a arribar més alumnes... dels que cursen 1r o 2n curs, quedant-me rodejat per ells/elles... i m’he sentit gran. Te n’adones de lo petit que erets quan vas entrar, de la cara a “crio” que feies, de com erets en aquells anys de post-escolar.... i ara ja ets tot un homenet...un homenet a punt de ser enginyer. És curiós veure passar el temps, i és que aquest mai s’atura, mai t’espera a que tu el segueixis.... ell va fent, sigui el que sigui que facis tu.

I després de classe cap a casa. He arribat pensant-me que ja era l’hora de dinar... però no, encara faltava alguna que altra hora. Total, que amb aquella fam que et ve durant aquesta “preciosa” època d’exàmens, he anat directa a la cuina. Començo per menjar una barreja de fruits secs salats (les barreges de fruits secs salats mereixen un post per elles soles que més endavant ja escriuré....). Tot just me l’acabo no se m’acudeix res més que menjar xocolata.... xocolata negre normal i xocolata negre amb ametlles... per tot seguit menjar unes natilles i un iogurt. Després del iogurt he vist una bossa de patates que, mentre em mirava, em deia que m’hi acostés i que me la mengés a queixalades...però he aconseguit dir-me a mi mateix que no! Que aquesta golafreria s’havia d’aturar!... Però el que no he pogut aturar és de menjar-me, just després del “poti-poti” que ja havia menjat, unes llaminadures de regalèssia. No ser quin nom reben... però per mi són una autèntica droga. Finalment, he posat fil a l’agulla, i he aconseguit controlar el meu instint menjador... i he marxat de la cuina... abans que em tornés a descontrolar i continués saquejant tot aliment que es creués en la meva vista.

Per sort ara ja arriba l’hora de dinar...

Car de veure

Sovint fem servir aquesta expressió quan ens dirigim a una persona que ens és molt difícil de veure-la: “noi/a ets molt car de veure!”. I si fa no fa... és lo car de veurem a mi que feia temps que no em passava per aquí...

L’emoció dels primers dies del bloc sembla que s’hagi apagat... però no és del tot així. La universitat, les meves cosetes, les cosetes d’aquí, les cosetes de més enllà i... sobretot la gran capacitat que tinc per perdre el temps... fan que hagi tingut el bloc més parat que un cargol transitant sobre un arbre ple de resina. Però bé... avui m’he dit “el frotar se va acabar”.... però com que això ja ho van dir els de “vip express”... doncs m’he limitat a dir “el post se va a actualizar”.

Doncs dit i fet.... encara que no he pogut trobar millor època per tornar a posar-me mans a la feina amb lo del blog... que ara que s’acosten exàmens... Però bé, jo ja tinc aquestes coses... que quan s’acosten exàmens i representa que hom a de concentrar-se en aquest difícil ritual d’estudiar per anar-se’n a avaluar a l’escola, jo faig tot el contrari.... bé, tot el contrari tampoc... però sembla que busqui les mil maneres de distreure’m en època d’exàmens... o potser no ho busco i són elles, les distraccions, que em venen a buscar... ja podrien ser “elles” unes noies.... però la ciència ficció encara no ha arribat a aquest nivell tan elevat de fer creïble lo impossible...

Doncs això, que per època d’exàmens m’agafa la inspiració per fer de tot menys estudiar, com si a dins meu hi hagués un altra jo que no vulgui que aprovi... i que se les empesca totes per distreure’m quan menys ho necessito. A més del meu jo interior, també s’hi apunta més gent a distreure’m... com n’és la mara naturalesa.... clar...ara venen els exàmens parcials del quadrimestre de primavera (sol i caloreta)... just en l’època on es comença la frenètica activitat de plantar l’hort i deixar-lo ben maco pels fruits que ha de donar d’aquí a uns mesos... És que és un gran dilema...ara aniré de cul amb els exàmens... i el que la gran majoria de gent faria seria dedicar-se única i exclusivament a estudiar... Però a mi no m’agrada ser com tothom, m’agrada ser de les minories... i per tant, i per no contradir-me en els meus ideals, no fer com tothom i això significa en aquest cas no passar-me el dia estudiant. És que tampoc l’aprofito... necessito activitat extra... i que res millor que fer d’agricultor. Si no planto ara... no perdre un dia d’estudi... però si planto ara... quan acabi els exàmens d’aquí a 3 setmanes l’hort ja començarà a tenir un aspecte molt maco... posats a valorar... jo crec que val la pena fer-lo ara. A més... com si fos la única distracció... sinó faig això segur que m’encaparro amb alguna altra cosa.... Total, que millor que ho faci... a més, els últims quadrimestres les assignatures que he aprovat ho he fet a base d’estudiar per les nits que és quan em ve la inspiració (o que potser no tinc tantes distraccions) i quan també bé el meu company d’estudi... que si fa no fa es distreu tan com jo.... però intentem mútuament fer alguna cosa de profit durant la nit i estudiar això que en diuen assignatures. Malament no ens ho muntem, perquè de bons sopars ens “enfartem”... (potser faltaria una bona companyia femenina, però ja seria massa perfecta llavors la nit) però és que ja ho deien els nostres avantpassats “Primum viverem, de ande filosofarem”... o com cony s’escrigui... però ve a ser alguna cosa així com “primer de tot mengem... i amb la panxa plena ja filosofarem”... o el que ara és treballar.

Bé, espero ser més constant en les pròximes entregues del bloc... encara que aquests dies aniré molt de cul... però aniré treien el cap per aquí de tant en tant que tinc moltes coses a dir-vos... a més... no vull que em passi el que m’ha passat avui... que amb l’emoció dels primers dies del bloc, a més d’aquest vaig obrir el mateix dia un bloc al “bloc.cat” (a més de l’anterior “space msn” que tenia)... i avui m’he trobat que no puc entrar perquè no me’n recordo del nom d’usuari ni de la contrasenya que vaig posar-hi... i no ser perquè em sona que per algun lloc posava que si estava un mes sense actualitzar s’esborrava....o no ser... diguéssim que de moment el dono per perdut... a veure si recupero la memòria i el puc arribar a salvar...

Apa doncs, bona nit i a reveure!

Cagalló Casteller

Primer de tot i abans de posar-me a escriure el que serà el relat d’avui, vull avisar (que qui avisa no és traïdor) que el text d’avui pot ferir la sensibilitat d’algunes persones i, per tant, avisades queden que encara són a temps de no continuar llegint. Si tot i així tu ara estàs llegint aquestes paraules, vol dir que goses llegir el que jo pugui arribar a escriure, i declines qualsevol responsabilitat pel que pugui succeir en el transcurs d’aquesta lectura, ja siguin vòmits, nàusees com altres efectes provocats pel senyor Cagalló.

Doncs sí... mai en la meva curta vida m’havia passat... em vaig quedar perplex davant de tant insòlit esdeveniment... no m’ho podia creure... per primer cop en la meva vida tenia el gust de conèixer al primer cagalló casteller!! Bé, la veritat és que podríem dir que l’havia parit jo... com qui pareix una criatura... però el gènere masculí no tenim aquesta sort o desgràcia de poder donar a llum a un nadó. I dic sort o desgràcia per tantes coses bones com aporta... però que també bé seguit d’algunes que altres molèsties... En definitiva... que un servidor no pot donar a llum a una persona humana... i el més semblant que pot fer és treure matèria orgànica, prèviament tractada en l’estómac, per l’únic forat que tenim a les parts baixes del nostre cos. Ja ser que no és ni de molt menys el mateix... però és l’únic que el gènere masculí pot fer... Potser és perquè la mare naturalesa no s’enfiava que els homes poguéssim aguantar la gestació d’una criatura, i va deixar aquest do diví a les dones...

En definitiva... i sense donar “més voltes al ruedo”, us explicaré el que l’altre dia em va passar. I no és altra cosa que donar a llum a un cagalló... però no a un cagalló qualsevol... sinó a un cagalló casteller. Vaja, en veritat no era un sol, sinó que n’eren 3. Com a tota bona colla castellera, el treball es fa en equip. Però sols un era el que estava completament dret... mai ho havia vist... un cagalló completament dret... digne de veure. Els altres dos devien estar fent la pinya... o vés a saber què... el cas és que estava presenciant un esdeveniment únic en el món... el primer castell fet per cagallons... res més que un pilar d’un amb folre i manilles... o almenys ho intentaven. Vaig estar pensant si immortalitzar aquest moment històric en una fotografia per poder compartir amb l’altra gent... però vaig fer una profunda reflexió i em vaig afirmar a mi mateix que el més correcte i prudent per tots plegats era que no compartís aquest íntim moment històric amb la resta de la humanitat. No perquè jo no vulgui... però vaig pensar que podia ser molt violent ensenyar una fotografia de tanta bellesa on tothom, després de gaudir de tan bonica imatge, es trobés després frustrada al veure que no podria gaudir mai més d’una imatge tant esplèndida. Per tant vaig decidir que em guardava la imatge gravada a la retina en el record de la meva memòria, per poder-ne gaudir en els moments més íntims. D’aquesta manera no condemnava a l’altra gent a veure una cosa tan bella.... tan bella que feia CAGAR!!!

(Original publicat el 27 Febrer 2007)

Un nadó per salvar els fills

Després de veure el 30 minuts d’avui (gran programa amb una llarga trajectòria periodística, i un característic presentador) m’he quedat amb el cor encongit. Avui tractava una d’aquelles històries que et fan adonar de la sort que tenim de tenir salut. El reportatge tractava sobre una família suïssa que el segon fill que havien tingut patia una malaltia anomenada granulomatosi. Per salvar-lo sols els hi quedava la solució de concebre un altra fill “in vitro” manipulat genèticament, per aconseguir la màxima compatibilitat i així poder-li fer un transplantament de medul·la. Però en el seu país, al igual que en molts d’altres, no està permès la manipulació genètica, i per tant decideixen anar a Brussel·les, on sí és legal. El desenllaç de la història acaba bé... però et fa adonar de com de difícil se’t pot posar la vida. Jo no entraré sobre si és ètic o no la manipulació genètica... això que cadascun de nosaltres ho reflexionem... però pensar per tot el que han hagut de passar aquesta família, et fa adonar que davant d’aquestes situacions un es troba molt sol en aquest món. Ja no sols per la pròpia malaltia, sinó per les continues traves que et vas trobant per poder salvar el teu fill... mai no vulgui trobar-me en una situació així.

Ja ser que avui no he explicat cap “anada de l’olla” ni “frickada” com és habitual en mi... però m’agradaria escriure en aquest blog, a més de les habituals anades de l’olla, reflexions personals i d’altres afers quotidians més seriosos. I és que el d’avui és un d’aquells reportatges que convida a la reflexió.

(Original publicat el 25 de Febrer de 2007)

Fent camins

Si…això és el que he fet de bon matí… fer camins... sí, ja ser que hauria d’estar a la universitat aquests dies... però mira... estava per terres tarragonines, ves quina cosa. La veritat és que no m’havia llevat amb la idea d’anar a fer camins... que aquesta idea podríem dir que ja és innata en el meu cervell... quan vaig al poble... no en marxo si abans no he anat a fer camins amb el cotxe o tot caminant. M’havia posat el despertador de bon matí... a les 8:00AM... cosa que hauria de prohibir-me de fer els dies que no vaig a la universitat (o que he quedat per anar a fer una sortida amb bici... la qual últimament toco poc... però prometo tornar-li a agafar el ritme). M’he llevat, m’he dutxat, i he anat a la cuina disposat a esmorzar... vaja... esmorzar és un dir... perquè no hi havia res a la nevera... clar... sinó compro com vull que hi hagi alguna cosa?! Me’n vaig a dinar al bar que és més còmode, i per sopar... ma tieta m’acull a la seva llar i em fa uns sopars que sols les tietes saben fer... d’aquells que segons elles no són gens bons i que hi ha molt poc menjar... per això quan estàs pel primer plat ja estàs esbufegant pensant que encara queda un segon i postres... i que no saps on ho posaràs... però així i tot ella afirma, preocupada, que hi ha poc menjar... Però com que tot està molt bo i és cuina de la típica, de la de sempre, ajuda a que al final deixi tots els plats ben nets (i un panxa més gran). I és que no hi ha res com menjar a “cala tieta”.

Doncs això, jo acabat de dutxar de bon matí... i a la nevera sols hi havia les restes del Cacaolat de litre del berenar del dia anterior... i una natilla de xocolata importada, per un servidor, des de les terres de Barcelona expressament per la ocasió. O sigui, jo mort de fam i sols disposar d’aquest petit/gran banquet... Vist el panorama he preferit esperar uns minuts a que obrissin “Cal Niceto”, magnífica tenda del poble que em cau a escassos 2 segons de casa... vaja... és que són els veïns...i fan els millors melindros de tot el país, a més de boníssimes pastetes i d’altres comestibles que sols de pensar-hi... se m’està fent la boca aigua... Aquests sempre obren uns minuts abans de les 9... per treure les caixes de fruita al carrer i altres coses... Així que jo estava a dalt al sofà... agonitzant per la gana que tenia... quan he sentit la porta del Niceto que s’obria... ha estat com tornar a néixer sentir el soroll de les bisagres friccionant... volia dir que tindria esmorzar!!! He baixat corre-cuita a comprar... però l’alegria s’ha estroncat ràpidament... no hi havien les pastes que jo volia! Vaja... el problema és que al ser un poble tant petit (no arriba als 400 habitants) entre setmana hi ha poca demanda de pastes, i en fan les mínimes...i els melindros... hi havia una bossa... però estava reservada... i la pròxima fornada no era fins a mig matí!!! Em pensava que havia tornat a néixer... però el pitjor és que havia tornat a néixer per morir allà dret, indefens davant el desig, que no carnal, de voler menjar alguna pasta... sols demanava això... poder esmorzar alguna cosa més que unes natilles i una mica de cacaolat... Al final he optat per comprar uns “grosanets” petits de xocolata... no és el que jo desitjava... però almenys he pogut esmorzar quelcom més que unes natilles i una mica de cacaolat...

Un cop esmorzat em disposava anar cap a Salou, lloc on per cert s’hi està millor ara que a l’estiu... on l’aglomeració de “guiris” mig despilotats pel carrer provoca una pudor a zona turística no recomanable! Ara, en aquests dies no estiuencs, es pot gaudir molt millor del passeig i de la platja que acompanyen a aquesta ciutat del litoral català... M'hi he quedat a dinar, però avui no he pogut gaudir de la “becaineta” a la platja... senzillament perquè estava plovent... Però és curiós veure que hi ha força gent passejant pel passeig els dies de cada dia... encara que no m’ha de semblar tan estrany... jo també en formo part d’aquest conjunt de gent...

Però com deia abans... després d’esmorzar estava disposat anar a Salou... però alguna cosa m’ha empès a agafar el cotxe i anar-me’n a fer camins per la muntanya... O sigui que dit i fet, la panxa plena (o almenys una mica) i disposat a anar a recórrer camins per les muntanyes del poble. Aquesta “cosa” que m’ha empès a anar a fer un volt per la muntanya, no és altre que ahir, abans d’anar a fer una partideta a la botifarra amb els de la colla, vaig anar a caminar una mica...i des de a dalt d’un turonet vaig veure unes vinyes que semblaven mig abandonades... total... que em va entrar la curiositat per veure-les de més a prop... que l’any vinent si tot va bé ja seré enginyer, i per tant un home de profit i conseqüentment les garrofes començaré a guanyar... i si aconsegueixo a estalviar... alguna que altra hectàrea tinc pensada de comprar per iniciar-me en el món vinícola i/o de l’oli.

Doncs a la recerca de la vinya, he agafat el cotxe i he anat fins allà... i un cop allà... doncs el camí de carro m’ha empès a seguir endavant... ai... ja m’havia atrapat... si els camins ja ho tenen això... que a la que et despistes et sedueixen i t’enganxes a ells com si de les més fortes drogues es tractés... Uns metres més...uns metres més... el camí cada cop en pitjor estat i més estret... no hi ha volta enrere... bé, encara estava a temps de fer marxa enrere, però l’atracció del camí és tan gran que m’empeny a continuar... no ser si el camí em vol portar a l’hort... o jo vull portar a l’hort el camí... Al cap d’uns minuts veig alguna persona treballant la terra... m’hi apropo a veure si la conec... i sí, la conec. Estava trasplantant algun cep que no havia crescut bé en una vinya que havia emparrat fa cosa de 2 anys... m’hi acosto i ens posem a xerrar. La veritat és que s’ha quedat parat veurem sortir d’aquell camí, teòricament en bastant malt estat (i és que no vaig en un 4x4... sinó amb un cotxe abaixat una mica, suspensions endurides i amb pneumàtics de perfil baix... però encara que sembli impossible... quasi no rasca!). La xerrameca ha durat força... però entre aquells paratges de vinyes i oliveres... qui és capaç de voler marxar? Quan ja portàvem més d’una hora xerrant... ha aparegut un altra home del poble sobre el seu tractor, com tot cavaller que cavalca sobre el seu cavall escut i espasa en mà. Ha parat allà on nosaltres, i ha aprofitat per fumar-se una cigarreta. Quan ell ja anava a marxar, tenia el dubte de si passar per aquell camí o no... que li havien dit que estava en molt malt estat... però un cop li hem dit que jo en venia d’allà, desprès de la cara a sorpresa que ha posat, ha decidit que si jo havia pogut passar per aquell caminet, el seu tractor no havia de ser menys. Després de marxar ell, tocava que jo fes un pensament... ja m’agradaria passar-me tot el dia entre mig d’aquells paratges, però de moment, la meva vida transcórrer entre l’asfalt. Però abans de marxar, un altra cop el camí m’ha convençut de passar uns minuts més junt a ell... i he decidit a anar a fer un vol per “Mas Batet”, una de les tants típiques masies catalanes que poblen aquest país. La meva intenció era seguir camí enllà fins arribar a Mas Boronat per, posteriorment, anar cap al poble altra vegada. Però ja era força tard, i m’he trobat amb unes bifurcacions de camí, on just el que he agafat m’ha deixat en unes vinyes sense sortida... cosa que m’ha fet decidir tornar enrere i deixar de fer camins per avui.

(Original publicat el 21 de Febrer de 2007)

La leche materna es el mejor alimento que existe, sólo hay que ver el envase en la que va

Doncs sí, estic plenament d’acord amb aquesta meravellosa frase. La veritat és que no entraré a divagar sobre aquesta afirmació tant ben trobada... però em feia gràcia compartir-la amb tots vosaltres. La vaig llegir ahir a la nit en un restaurant. En el celler tenien vàries rajoles d’aquestes de fer bonic que es pengen a les parets, i una d’elles hi posava això. Just el costat n’hi havia una que parlava sobre l’amor... que també estava molt ben trobada la frase... però aquesta era més llarga i la veritat és que no recordo el que posava...

Ahir vaig veure en aquell restaurant una de les moltes coses que m’agradaria fer en aquesta vida (que me les hauria d’ordenar per ordre de preferència per no necessitar 10 vides per portar-les a terme). I no és altra que muntar un restaurant... Ahir a la nit feia goig veure les voltes catalanes, els contraforts, i les gruixudes parets de pedra que formaven la masia... mentre nosaltres degustàvem els plats que ens anaven servint. Aquesta és una d’aquelles idees que no descarto pas a fer en aquesta vida... encara que per davant van algunes altres que són prioritat... però tot i així no em desagradaria el fet de muntar un restaurant. Vaja... la veritat és que el que realment m’agradaria seria anar-me’n a una masia perduda per la muntanya, restaurar-la i obrir un restaurant o/i casa de turisme rural... la idea no és pas lletja... treballar els caps de setmana per poder gaudir durant la setmana de la tranquil·litat que aporta la muntanya. No ser si m’acabaria avorrint o no... la veritat és que això fins que no es prova no es pot saber... però crec que a la llarga deu ser molt més gratificant el viure per allà perdut en aquests mons de déu, que viure l’estrès diari de la ciutat. Uff... és que ja m’estic imaginant ara el tipus de vida... seria de puta mare! Hi ha tantes coses que es podrien fer allà... però sobretot gaudir de la bona vida... de la bona vida que ens estem perdent degut a les presses de la societat en que ens movem...Llevar-te de bon matí, encendre la llar de foc, i gaudir d’unes bones llesques de pa amb tomàquet, embotit i un trago de vi amb porró no té preu... i després al migdia fer una bona migdiada ja remata la feina. Sempre he envejat el poder gaudir de la calma. Sense anar tant lluny... per aquí on visc jo encara queda una família gaudint d’aquest tipus de vida... són pagesos de tota la vida... és la masia on de tant en tant vaig a comprar “verdura de la bona”. L’avi de la casa altres coses no farà... però de bon matí gaudir d’una bona torrada de pa amb una arengada... no li treu ningú. Són d’aquelles famílies difícils de trobar avui en dia... d’aquelles que han aguantat el pas del temps... i que entre mig d’una població suficientment gran com per dir-ne ciutat, conserven la seva vida a pagès. Cada cop és menys freqüent veure per aquests indrets algun tractor anant a treballar... i ells en són un d’aquests. Entre mig de tots els cotxes que sembla que volem, ells van al seu pas amb el tractor... com si el temps no els empenyés... com ens passa molt sovint a la resta dels mortals.

Potser hauria de fer un cop de cap i fer com el nen de Ventdelplà que estar decidit a ser pagès... però la veritat és que seria un pas, ara mateix, massa complicat de fer i la veritat és que no tinc el suficient coratge com per fer-lo... almenys ara... Però mai se sap el que ens depara el futur... i potser d’aquí uns anys em trobo assegut sobre un tractor, esmorzant una llesca de pa amb tomàquet i bevent un bon trago de vi en porró, i al migdia gaudint d’una bona migdiada... La veritat és que hi han diverses coses que m’agradaria fer que acaben estan relacionades en el món a pagès. Fer vi o/i cava, oli d’oliva... són coses que em captiven suficientment com per plantejar-me “emmerdar-me” en un projecte d’aquests... però al temps dirà cap on va la meva vida...

I tot aquest discurs venia per jo voler compartir aquella frase que ahir vaig llegir... si és que ja m’ho diuen alguns amics...Xavi t’enrolles massa!!! (i no pas amb ties)

(Original publicat el 18 de Febrer de 2007)

San Valentín

Avui és San Valentín... o això almenys diuen (bé...la veritat és que per l’hora que em marca el rellotge... fa uns minuts que ja s’ha acabat el dia... però acceptarem aquest article com a vàlid). Doncs això.... que avui resulta que es celebra el dia dels enamorats. L’altra dia la mestressa del forn de pa on vaig a comprar em va preguntar que com anava d’amors jo (o sigui, que si tenia xicota), i li vaig contestar que “no tinc aquesta sort”. O sigui que es va quedar amb un pastís (d’aquells en forma de cor) menys per vendre... i és que no és res mes que això... una festa, que a cop de publicitat, ens intenten d’imposar per fer-ne de nosaltres una, cada cop més, societat consumista.

A mi no cal que m’imposin cap festa per practicar el consumisme... ja el ser practicar jo solet (sóc pitjor que una dona anant de compres). I justament el que m’agrada és practicar-lo quan vull i on vull... no cal que em posin dates assenyalades. Si realment vols fer una sorpresa a la teva xicota... fes-li un detall quan menys s’ho esperi. Aquí recau la bellesa de l’amor en parella... sorprendre-la quan menys s’ho esperi...

Però el que vull reivindicar és que no m’acaba de fer el pes aquest dia de San Valentín. Prefereixo la Diada de Sant Jordi. Amb una rosa pots demostrar molt més que amb el més car dels regals... i és que una rosa no deixa de ser un tros de vida d’una planta que ha estat creixent per poder oferir a un cavaller el seu fruit, perquè aquest pugui demostrar el seu amor envers la dóna a qui estima. A més, que és una festa d’aquí la nostra terra... una terra molt petita que si no ens en cuidem de les nostres tradicions estem condemnats a desaparèixer com a poble... o sigui, que a celebrar-la s’ha dit!!

Doncs res... pensant en Sant Jordi ara estava llegint una poesia de Salvador Espriu que es titula “Les Roses Recordades”. A aquest home li tinc una certa estima, perquè a més de ser un gran poeta... és l’autor de la primera poesia que des de petit he recordat sempre. D’haver-la d’estudiar per recitar-la a l’escola, em va quedar de per vida. I és que això és la poesia, aquest art màgic que està entre nosaltres, que passa desapercebut, però que amaga en si mateix uns graus de bellesa, expressió i reflexió que cap altra llenguatge sap expressar. Després de l’estrès del dia a dia que portem nosaltres, aquesta societat tant ocupada i competitiva, llegir una mica de poesia és un relax per un mateix... un lloc on refugiar-se de tot i tenir una estona per pensar en nosaltres, en el que ens envolta i, en definitiva, en tot el que ens influeix en les nostres vides.

Aquí us deixo les paraules tant màgicament escrites per un gran poeta:

LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.

SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985)

(Original publicat el 14 de Febrer de 2007)

L'art de pelar-la

Sí, sí…pelar-la és tot un art. Molta gent es creu que hom neix ensenyat...que en certa manera sí que és veritat. Però hi ha una gran varietat de tècniques que fan de pelar-la un art molt complex.

Pelar-la és una acció tan quotidiana que quasi ningú es para a pensar tot el que significa... tot el que hi ha darrera d’aquesta gran tècnica de pelar-la. Aquesta acció és un art que es perfecciona amb la maduresa de la persona que l’exerceix. A vegades hom pot ser incomprès per la demés gent per la tècnica escollida en pelar-la. Però un s’ha de sentir orgullós d’utilitzar una tècnica poc estesa i coneguda.

Pelar-la és una acció que es pot fer en la intimitat d’un mateix, o gaudint de la presència d’altres persones... Per això és de gran importància poder adquirir i exercir una bona tècnica en l’art de pelar-la... sols així hom es guanya el respecta de la demés gent, que queda meravellada per la tècnica utilitzada. Algun cop m’ha passat de que alguna persona mai havia tingut el gust de veure en cap més lloc la tècnica que jo empro en pelar-la... i llavors venen les preguntes de curiositat: on vas aprendran? És difícil? És còmode?... i un llarg etcètera.

És per això que avui em disposo a donar-ne quatre cèntims de la tècnica que jo utilitzo en pelar-la... perquè és força comú la cara de sorpresa que algú fa quan em veu, per primera vegada, pelar-la. A mi la tècnica de pelar-la me la van ensenyar a l’escola... ja vaig comentar-ho un altra dia. Sí, sí...va ser a l’escola... no poseu aquesta cara d’estranyats... va ser allí on em van ensenyar a PELAR-LA! Em van ensenyar diverses tècniques... totes derivades d’una mateixa, depenent del tipus de fruita que teníem per postres. Jo en aquí bàsicament us faré cinc cèntims de com pelar una taronja! (o que us pensàveu que pelàvem?!?!!.....)

Per poder fer més entenedora l’explicació, incloure un seguit de fotos per poder seguir amb gran rigor i precisió aquesta classe de com pelar-la! Una classe digna d’estar present en els màsters més prestigiosos que es cursen en aquests mons de déu. Avui ja he llençat el currículum per a veure si m’agafen com a professor per algun màster, i poder ensenyar aquesta tècnica mil·lenària als nens i nenes refinats que hi van. Perquè és molt trist acabar un màster i ser un futur empresari.... i no saber-la pelar be!!! Per ser una persona de profit en el dia de demà... hom ha de saber-la pelar bé! Altra cosa no... però pelar-la sí. És fàcil d’entendre... per dirigir una empresa.... sempre pots optar per prendre les decisions a cara o creu... però per pelar-la mai tindràs cap moneda disposada a fer-te servei... a no ser que esmolis la moneda... que seria una bona opció... però en aquí ja entraríem en el món d’esmolar coses que no han estat fetes per ser esmolades... i per això hauria de dedicar un article sencer a aquest gran art d’esmolar. A més, no hi ha cosa més lletja que ser un executiu d’empresa... i acabar un dinar amb les mans “sucarramilan” per no saber-la pelar bé!!!!!

En el moment de fer les fotos per aquest foto-reportatge... m’he trobat amb un primer dilema: no hi queden taronges en els taronges...no!?!?! Uff... per sort sí... una taronja aguanta resistent a l’opressió de l’enemic en un taronger... amagada entre mig de la fullaraca....vestida de camuflatge.... però no li ha servit de res... un servidor la localitzat i es disposa a atacar. Em sap greu senyoreta taronja... però me la vull menjar i per tant la colliré. Un cop collida em trobo amb el segon dilema... obro la nevera i em trobo a la Rousane de les taronges (i no per graciosa.... sinó per gorda). Ara el gran dilema...quina taronja fer servir... la acabada de collir.... o la REINA TARONJA que descansa orgullosa dins la nevera.... la reina de totes les taronges... o podríem dir la truja de totes les taronges!!!! Perquè més gorda no pot estar... em sembla que ella sola es va engolir més de la meitat de merda d’ovella (coneguda com a XERRI... que va molt bé per adobar) que tant carinyosament vaig donar de menjar a la terra.

Al final opto per la taronja acabada de collir... ja que me la menjo (i no la meva...) ... almenys que sigui fresca (i no de fred de nevera). Doncs comencem... agafem ganivet i forquilla i mans a la feina. Seguidament detallo els punts a seguir per pelar-la com déu mana!:

1r: Ens quedem mirant la taronja i intentem d’establir una conversa amb ella.... si ens contesta no ens exaltem... sols és que nosaltres estem pitjors del que ens pensàvem (o és que et penses que la fruita parla!)

2n: Exercim un tall que divideixi la taronja en dos.

3r: Dividim en dos cada una de les parts resultants.

4t: Tornem a dividir entre dos cada una de les parts resultant (obtenint un total de 8 parts)

5è: Realitzem una separació de la pell i el gra de la taronja.

5è: La mengem (la taronja)

En definitiva... tot un art!! Per qui no coneixia aquest mètode, animar-lo a practicar-lo... Tant si és home com si és dona... saber pelar-la així està molt bé. No t’embrutes les mans i a més quedes com tot un senyor davant la demés gent.

Un altra dia ja faré cinc cèntims sobre una altra tècnica de l’art de pelar-la.... però en aquest cas serà de l’art de pelar-lo... perquè el que pelarem serà un calçot.... Sí, sí...un calçot... aquell familiar de la ceba, més allargat, que vol que el vagin mimant i calçant de terra durant el seu creixement... El CALÇOT! Aquest s’agafa, sa pela, sa suca i sa menja! Com tanta gent ja sap fer i que en gaudeix en els seus moments tant íntims....i també en les calçotades...jeje

Doncs a reveure, i a pelar-la de gust!!!

Índex fotogràfic (degut a les meves mancances totals en coneixements informàtics... elaboro un índex de fotos “a lo cutre” indicant què és cada una de les fotos ):

1.- Taronger (encara no esporgat)

2.- Taronja amagada (té vergonya la molt puta)

3.- La meva ma disposada a arrencar la taronja

4.- Hi ha gana... és l’hora de berenar...una mica tard...però hi ha gana...

5.- To be or not to be

6.- Degustant la pell (la nova moda del Bulli)

7.- Primer tall... obtenint “la media naranja”... o millor dit...les dues medies naranjas

8.- Resultat del primer tall

9.- Tornem a tallar (ara ja és “la un quarta naranja”)

10.- Finalment obtenim 8 talls

11.- De cada tall n’obtenim la part comestible (bé... ja qui també es menja la pell...)

12.- Ja tenim la part comestible

13.- Degustant la part comestible

(Ja posats en el reportatge fotogràfic d’aquesta anada d’olla meva, que aportarà un gran nivell de “frikesa” a la meva pàgina personal, he aprofitat per fer una foto que titulo “To be or not to be”... així acabo de rematar aquest article de contingut un poc dubtós).

Finalment comentar que he optat per no publicar la última foto del CICLE DE VIDA d’una taronja... on ara com molt bé ja penseu... doncs un cop collida i menjada vindria....doncs sí, vindria CAGADA!!!! Tot el que es menja es caga... però per raons lògiques no l’he publicada... degut a que lògicament és difícil poder aguantar la càmera enfocant correctament el moment màgic on el cagarro es disposa a sortir del forat negre... i a més seria una llàstima esquitxar la càmera de fotos amb aigua degut a l’impacta del cagarro. Per tant, lògicament, per no embrutar la càmera, no he fet la foto.

(Original publicat el 14 de Febrer de 2007)

ESPORGANT... i la història del tomata/tomàquet

Aquest ha estat el primer any que m’he atrevit amb el difícil art d’esporgar. Encara mai havia gosat enfrontar-me a un arbre... has de tenir les coses molt clares per poder tallar el que s’ha de tallar. Requereix de tanta concentració com una operació d’estètica... bisturí...un tall per aquí un altre per allà.... i ja tens cara nova (ara que estan tant de moda aquests centres...). La terra sempre m’ha agradat...i ja porto quasi 8 anys que vaig decidir tornar a fer hort a casa. Feia molts anys que no teníem hort... vaja... des de que jo era molt petit, que la meva àvia va venir a viure una temporada aquí a casa per cuidar-se’n del petit de la casa... o sigui jo. Des de llavors que el que va ser un hort a ple rendiment va quedar en un tros de terra desaprofitada... on l’herba lluitava per ocupar el seu lloc. També recordo haver construït un salt per la bici quan devia tenir 12 anys... jeje... quins temps aquells... encara que no ric massa... perquè fa poc ja vaig aprofitar el mur de pedra seca que hi ha per tirar-m’hi amb la bici... o sigui que de créixer he crescut... però les bones aficions continuen sent les mateixes. Però un bon dia vaig decidir que havia de tornar als orígens... a tornar a treballar la terra... i així ho vaig fer. Vaig decidir altra cop a muntar l’hort. I des de llavors que cada any intento de millorar dia rere dia la qualitat d’aquest. El que fa més goig són les tomaqueres... sobretot avui en dia amb la “merda” (i perdó per l’expressió) de verdures que venen. Un bon tomàquet acabat de collir no té preu... Tot i així no ens hem d’oblidar dels enciams, mongetes, albergínies, escaroles, cogombres.... o qualsevol altra hortalissa... on supera amb escreix la qualitat dels productes venuts en la gran majoria d’establiments.... cert que encara queden algunes parades on tenen gènera d’algun pagès que encara segueix les tradicions antigues... però son ben poques. En el fons es normal que la majoria de pagesos hagin optat per la massificació en les seves produccions, on el que conta és la quantitat i no la qualitat... perquè part de culpa la te la societat... i de retruc ells. La majoria de la gent vol comprar barat... per molts l’alimentació sembla que passi no a un segon pla...sinó a un vintè pla en l’escala de prioritats. Sembla que sigui més important poder-se pagar un bon cubata a finals de setmana a una discoteca, que gaudir d’un bon plat a taula amb aliments naturals i fresc. Doncs ja tenim un primer punt: la gent vol comprar barat. Clar...després tenim tot l’entramat de supermercats, distribuïdors, etc... que aquests volen el màxim benefici per sobre de tot... i clar... al final ens trobem el pagès a qui li compren les coses a quatre duros. Com és lògic...aquest últim si es vol guanyar la vida mínimament... ha de poder produir en grans quantitats per poder obtenir un benefici acceptable a final de més... i clar... al final ens quedem que no hi ha quasi producció de qualitat pel mercat. I és que els números per algun lloc han de sortir. Si hom té un tros de terra per conrear i es decanta per la bona producció... o troba algú que sàpiga apreciar tants bons aliments i estigui disposat a pagar el que realment valen... o al cap de quatre dies li embarguen el tractor o la mula...És així de clar... si un quilo de tomàquets que venen a la botiga (provinents de immensos hivernacles o grans explotacions sobredimensionades de vés a saber tu quin país) val, per posar al cas, 1 euro... un quilo de tomàquets dels meus (o d’algun altra productor a la “vieja usanza”) haurien de valdre almenys 5 euros. Això seria lo lògic... perquè per un mateix tros de terra... la producció massiva utilitzant productes per accelerar el creixement i afavorir l’augment de tamany acaba donant molts més quilos que realitzant el sistema tradicional d’adob d’animal, aigua....i poca cosa més. Però és clar... la societat no està disposada a pagar la qualitat... o almenys a pagar-la al dia a dia... que algun cop que altra si que van cap a un bon restaurant a que els hi buidin la targeta de crèdit... que vaja... en el fons haig de donar les gràcies a aquests restaurants per apostar pel pagès de qualitat. Ara bé... la gent no està disposada a pagar molt més per un bon tomàquet... però això sí... aniran vestits amb roba de marca, faran olor a colònia cara, conduiran bons cotxes, i els més joves (i els no tan) es deixaran els diners a les discoteques amb begudes i altres drogues per afavorir més ràpidament el desgast intern del nostre cos (no diré ara jo que no begui... que de tant en tant no fa malt... i últimament vaig per bon camí...però almenys ser apreciar un bon tomàquet). I ningú es qüestiona el cost d’aquell cubata... bé, qüestionar-se’l segurament que sí... però el continuen comprant.... però si veuen uns tomàquets a 5 euros el quilo segurament s’esglaïn amb el preu i ni se’ls hi passa pel cap comprar-los. Prefereixen un cubata a 10 euros... que gaudir de 2 esplèndids quilos de tomàquets naturals... amb aquell gust i sabor incomparable...

I tot això a que venia ara... a sí... a l’art d’esporgar. Doncs això... l’hort és el meu petit racó on m’agrada donar vida a les fruites i verdures, veure-les créixer i després gaudir dels seus sabors. Un lloc on m’agrada fer-ho tot a la meva manera... i és per això que aquest any també he començat a fer-ho amb l’art d’esporgar. Vist com va quedar el primer arbre que va “tocar” el jardiner que ve ara (que fa poc que ve...) quasi m’agafa un atac de cor... semblava que m’haguessin arrencat mig braç... veure aquell arbre allà indefens... que s’ha deixat atacar sense ell poder-hi fer res... Això em va arribar al fons del cor... i vaig decidir que els arbres que més carinyo els hi tinc... els podaria jo personalment. Ningú millor que jo sap com vull que quedi... és difícil d’explicar això a terceres persones...

Doncs dit i fet... quan acabés els exàmens... tallaria els cabells a alguns arbres. Primer de tot el que em feia falta eren unes bones estisores i un bon xerrac. Doncs cap al sindicat falta gent... Sembla que no... però triar unes bones tisores és fonamental... Amb les eines de treball no es pot escatimar...o sigui... que al final vaig acabar sortint amb les millors tisores de poda de la botiga... Quan em casi hauré de comprar les eines d’amagat de la dóna... perquè no crec que ella pugui arribar entendre com una persona es pot arribar a gastar tants diners amb unes tisores... però és que no són unes simples tisores... són LES TISORES...

Doncs ja les tenim... les tisores i el xerrac. Doncs au... ja podem començar a esporgar. Les primeres a ser les víctimes eren les oliveres. Uff... quina feinada... per la primera olivera mi vaig passar més de mig dia (i sort que mon pare m’ajudava amb les branques tallades...)... ara bé... la vaig deixar millor que les models que desfilen per la passarel·la Gaudí. Però clar... sent el primer cop ja se sap que costa... després ja tot seria una mica més fàcil... quan ja saps per on has de tallar... Un cop fetes les oliveres li va passar el torn al nesprer... i així anar fent... La cosa anava a més... cada cop li estava agafant més gust a tallar....Si…. els anys passen… i els gustos sobre les coses també. Abans m’agradaven els arbres ben alts... com més amunt millor... i ara començo a patir l’afecta espurgador.... ara tot ho vull passar per les tisores... jeje. La cosa va anar a tant que vaig aprofitar la calentor del moment per tirar a terra un pi que em feia nosa... Doncs au... ja ens veus a mi i en Moisès allà lluitant contra el pi.... ell allà amb la motoserra anant tallant la soca... i jo estirant amb un cable... mirant que no em caigués el pi a sobre.... Una bona imatge pel record, tots dos amb barba...camisa de quadres i “tejans”... com els antics llenyataires... res a veure hores després per Barcelona, allà sortint una mica de festa pels bars musicals de Santaló, i anant a fer la última copa al Otto Sutz. Qui ens hagués vist abans i qui ens hagués vist ara... ara tos dos afaitats... suaus com el culet d’un bebè... allà mudats... semblàvem pijos i tot...jeje

Ja veig que això d’esporgar deu ser com una droga... que un cop la descobreixes no pots parar... però vaja... no crec que aquesta em faci malt... Com a molt potser m’obri el cap caient de dalt a baix d’un arbre... però poca cosa més... I avui que he anat per Barcelona... m’estava mirant els plataners que hi havia plantats allà a les avingudes... i he pensat “si tingués les meves TISORES...”

(Original publicat el 8 de Febrer del 2007)