Sant Jordi

Després d’un dia molt esgotador….doncs res…que sols volia fer referència al dia de Sant Jordi… i és que tic massa cansat avui per poder escriure alguna cosa més llarga....

Us deixo amb una foto del ram de roses "casolà" que un servidor i son pare han obsequiat a les dones de la casa.

Salut!

Sobre llets i colors

En un món on cada cop està tot més normalitzat, on l’objectiu de tenir-ho tot estandarditzat i regulat és el fi de moltes persones.... sembla un fet quasi extraordinari que a dia d’avui convisquin en un mateix mercat dos productes amb contraposicions de “normativa”. No ho vull pintar com un drama en ple segle XXI... però és un fet que està en plena ebullició... si més no en la meva cuina. Ja ser que us semblarà un tema irrellevant.... però vist les estupideses que “maneguen” els nostres governants, crec que és una qüestió molt més important el meu problema amb els colors de les llets, que quelcom cosa que es pugui plantejar, actualment, en el Parlament.

Doncs sí... aquest tema que plantejo té un grau de complexitat i de rellevància més important del que hom pot imaginar. No és una qüestió frívola que podem deixar de banda... és una qüestió que s’hauria de portar a les Nacions Unides perquè hi posés remei. No pot ser que en ple segle XXI, un servidor hagi de pensar més del necessari per comprar llet. Clar... no te n’adones de tan tràgica situació fins que no et trobes en el moment de comprar la llet...si te la trobes a casa, ja comprada, no te n’adones de tota la logística que hi ha hagut a darrera per a portar-te la llet a casa... però quan ets tu qui la va a comprar veus que hi ha alguna cosa que falla... I és que com es pot permetre en ple segle XXI que les llets tinguin diferents colors, depenent de les marques, per indicar si són “senceres” “semidesnatades” o “desnatades”?! Perquè al final de tot qui ho paga és el comprador, innocent ell, que va a comprar una llet.... i en el moment de degustar-la plàcidament a casa seva, en aquell instant de màxima esplendor matinal que és l’esmorzar, se n’adona que la llet que es disposa a veure no és “sencera” sinó “semidesnatada”! I si jo fos al·lèrgic a la llet semidesnatada? Què passaria?... que em moriria a sobre la tassa de llet amb colacao per la senzilla raó de no utilitzar tots un mateix color per indicar les llets? Potser mai hi havia donat importància, o no m’hi havia fixat.... però l’altra dia em vaig despertar del meu somni i vaig veure la crua realitat sobre els colors de la llet!

No pot ser que una marca faci servir el color blau per designar la llet sencera, i una la designi amb el color vermell. Això fa ballar al personal! No ser si mai havíeu reflexionat sobre tan senzill, però alhora, complex tema.

En definitiva.... que aquest és una de les més qüestions que em fan pensar que el millor es anar a viure de pagès. En el camp no tens aquests problemes dels envasos de llet... allà les vaques ja van pintades des de que les pareixen en el color de la llet que fan. Vaca blava, llet sencera. Vaca vermella, llet desnatada. I sols cal que de bon matí vagis a munyir la vaca que vols per beure’n el tipus de llet que vols.... o és que les vaques no són de colors?

Còctel de Sabors

Acabo d’arribar de Terrassa….sí, sí… pels que em coneixeu dir-vos que sí… que vinc de l’acadèmia, un diumenge de bon matí a l’acadèmia… És el que té ser estudiant d’enginyeria de la UPC... que a més de ser una carrera “xunguilla”, ens posen els exàmens en aquestes dates tan assenyalades que fan que els estudiants haguem de sacrificar les nostres vacances estudiant per intentar d’aprovar els exàmens... Ja ser que la teoria diu que si ho “vas portant” tot el dia i vas estudiant de mica en mica, després no has de fer aquests “springs”.... però això no deixa de ser teoria... una teoria que cada cop que acabes un quadrimestre jures i perjures que el següent estudiaràs més i que ho portaràs tot el dia (quants anys dient mentides...ai senyor). Però a la pràctica, almenys en el meu cas, això és quelcom que quasi mai, per no dir mai, passa. I és que sinó on estaria la gràcia de ser estudiant? Li trauríem el morbo d’estar “apuradíssims” durant aquestes dates, de dormir menys hores que les que dorm una persona de festa per Ibiza, de tenir tot d’idees en el cap barrejades i preguntar-se que ha fet un mateix per mereixes aquest càstig, de menjar entre hores sense diferenciar a quin àpat estem, d’ingestar més cafeïna que la que pot absorbir un hipopòtam... en definitiva... tot el que defineix a un “bon estudiant” (entenent com a “bon” no a la persona que és bona estudiant i per tant treu bones notes, sinó al que és un bon estudiant que exerceix la funció d’estudiant tal com mana la llei... o sigui... viure la vida).

Per sort ja veig el final del túnel d’aquesta llarga carrera....cosa que em motiva, o almenys m’hauria de motivar, per estudiar fort i acabar-la. I és que fer una carrera d’aquestes que en diuen de grau superior són tants anys (teòricament 5 + iva) que fan que creixis com a persona dins la universitat.... i t’acabes fent gran. GRAN... fa por, a vegades, fer-te gran... i avui m’he sentit gran. Al arribar de bon matí a l’acadèmia, m’he ajagut a la cadira de l’entrada.... i al cap d’uns minuts han començat a arribar més alumnes... dels que cursen 1r o 2n curs, quedant-me rodejat per ells/elles... i m’he sentit gran. Te n’adones de lo petit que erets quan vas entrar, de la cara a “crio” que feies, de com erets en aquells anys de post-escolar.... i ara ja ets tot un homenet...un homenet a punt de ser enginyer. És curiós veure passar el temps, i és que aquest mai s’atura, mai t’espera a que tu el segueixis.... ell va fent, sigui el que sigui que facis tu.

I després de classe cap a casa. He arribat pensant-me que ja era l’hora de dinar... però no, encara faltava alguna que altra hora. Total, que amb aquella fam que et ve durant aquesta “preciosa” època d’exàmens, he anat directa a la cuina. Començo per menjar una barreja de fruits secs salats (les barreges de fruits secs salats mereixen un post per elles soles que més endavant ja escriuré....). Tot just me l’acabo no se m’acudeix res més que menjar xocolata.... xocolata negre normal i xocolata negre amb ametlles... per tot seguit menjar unes natilles i un iogurt. Després del iogurt he vist una bossa de patates que, mentre em mirava, em deia que m’hi acostés i que me la mengés a queixalades...però he aconseguit dir-me a mi mateix que no! Que aquesta golafreria s’havia d’aturar!... Però el que no he pogut aturar és de menjar-me, just després del “poti-poti” que ja havia menjat, unes llaminadures de regalèssia. No ser quin nom reben... però per mi són una autèntica droga. Finalment, he posat fil a l’agulla, i he aconseguit controlar el meu instint menjador... i he marxat de la cuina... abans que em tornés a descontrolar i continués saquejant tot aliment que es creués en la meva vista.

Per sort ara ja arriba l’hora de dinar...