L’oblit dels qui treballen a la nostra ombra es talla amb les tisores

Cada cop la nostra societat viu a un ritme més frenètic. Molts són els factors que ens estan portant a un model cada cop més, al meu entendre personal, allunyat de la tranquil·la vida que hauríem de poder gaudir els éssers humans.

L’encariment cada cop més exagerat del cost de la vida, les feines malt retribuïdes respecte aquest cost creixent, la major competència en el treball afavorit per un món més global, i un llarg etcètera ens està portant cap a un estil de vida que requereix de molts factors per a poder estudiar en profunditat i poder treure un anàlisi exhaustiu sobre cap a on estem anant, i aportar solucions i recomanacions a fi d’intentar millor la nostra qualitat de vida. Però aquest estudi em podria portar molts mesos de reflexió, per no dir anys, i ara ,amb l’actual estadi econòmic i social en que ens trobem, no em puc permetre el luxe de passar uns anys meditant  i reflexionant de com arreglar el món....ja que no em puc assegurar a mi mateix a arribar a extreure’n conclusions prou significatives com per justificar tants mesos de pensament. I és per aquest motiu que sols us faré una petita reflexió d’algun dels aspectes quotidians que ens influeixen a tots plegats dia rere dia, i als quals no donem la importància necessària que es mereixen. Però que crec que són de profunda reflexió i hauríem, tots plegats, d’intentar analitzar-los per aconseguir un món millor.

I què res millor que explicar un cas d’estudi real i, encara millor, personal per a poder escenificar tot aquest pensament.

Els que em coneixeu ja sabeu a què em dedico actualment, i pels que no us en faré cinc cèntims. Després d’haver cursat durant una llarga temporada uns estudis universitaris d’aquells que en diuen superiors, d’aquells que tenen la fama de ser molt durs i que representen que t’han de “catapultar” cap a una “exitosa” carrera professional....i d’haver-ne acabat més cremat que un pollastre a l’ast girant al forn durant tres dies seguits.... vaig decidir, després de molt pensar i analitzar la meva vida, el meu entorn i les meves aspiracions de futur, a realitzar una arriscada però forta aposta cap al que realment vull fer en aquesta vida. I aquest canvi ve representat per un seguit d’actuacions interrelacionades entre elles... però que tenen com a eix central la formació, entre d’altres, en una especialitat tan bonica com és en l’àmbit de l’arquitectura. I sí, després d’una llarga carrera..... ens posem altre cop en una altra llarga carrera!!  Però ni l’edat és la mateixa, ni les motivacions que m’acompanyen a fer-la tampoc.

En fi, que actualment em trobo, principalment, estudiant la bonica carrera d’arquitectura. Uns estudis que em tenen del tot fascinat degut a que són un perfecte equilibri entre la tècnica i l’art. Com jo penso, són els estudis més pròxims a les belles arts... amb una vessant tècnica. Però si a més hi sumem un intent d’aprenentatge en ebenisteria, i alguns altres aspectes artesans.... el resultat és un dia rere dia on em falten més hores que 2 rellotges. I si no en tenim prou, i li afegim una bona dosi de desorganització innata en mi mateix.... la conseqüència és ben clara: un no parar!! Però en aquest cas, un no parar que es gaudeix molt.... però amb una forta dosi de sacrifici sa.

I perquè us explico tot això, us preguntareu? Doncs molt senzill. El ritme de vida que porto, com ja he dit, és un no parar.... i això té un seguit de conseqüències. I una és la greu falta de temps.... Cert, i estic completament d’acord, que em podria gestionar molt millor el temps.... i potser així aconseguiria una major eficiència en totes les meves activitats. Però també és cert, que la pròpia falta de temps i mala gestió d’un servidor tenen com a conseqüència directa en la no planificació degut a l’absència d’aquesta.... en fi, com jo sempre dic em fa falta una bona secretaria.... o potser això crec jo per autoconvencem de que sóc incapaç de gestionar-me correctament jo solet...

Però en definitiva....aquesta falta de temps sumat a una, cada cop més agreujant, desorganització personal  em porta conseqüències directes.  I ara us en explicaré una. Resulta que el meu desordre va fer que, “misteriosament” perdés el “talla-ungles”. Sí sí, el talla-ungles. Aquell magnífic invent que algun estimat personatge d’aquest món li va passar pel cap. I és que no deixa de ser un gran invent.... o potser no us recordeu de com de complicat n’era tallar-se les ungles amb unes tisoretes.... Almenys el meu record d’infantesa és ben clar: amb la meva dreta pots tallar les ungles de la ma esquerra.....però quan t’has de tallar les ungles de la ma dreta amb l’esquerra....ens trobem davant d’una odisea (sempre que parlem de dretans “purs”). La solució més fàcil és pràctica: tallar les ungles de la ma esquerra, i deixar que les de la ma dreta creixin sense cap tipus de control, i que sigui la pròpia resistència estructural que cedeixi cada cert temps, arribant a la ruptura de l’ungla. Però clar.... aquesta solució no està acceptada socialment..... i hom se l’has ha hagut d’enginyar al llarg de la civilització per aconseguir d’alguna manera aconseguir controlar el creixement, tal com fa amb la ma dreta, de les ungles de la ma esquerra. Per sort, algú va tenir la fantàstica idea d’inventar un aparell senzill que fos fàcilment manipulable per ambdues mans. Aquest invent, lluny de ser recordat com un enginy revolucionari per la societat, certament és que a millorat silenciosament la qualitat de vida de la gent. Doncs, imagineu per un moment que perdeu el vostre talla-ungles! Seria tot un drama! Doncs això és el que em va succeir fa uns mesos. No trobava el meu talla-ungles. I ja us podeu imaginar.... aviam si demà el trobo, aviam si demà el trobo....passen els dies...les ungles creixen....i tenim un greu problema!! Però encara pot ser pitjor.... i és que un dia una noia es quedi perplexament fixada mirant-te les ungles!! Sí, per aquí sí que no podem passar!! Que la única noia que es fixi amb tu sigui...per les ungles! Necessitava una solució urgent: o anava a una clínica d’estètica a que em substituïssin les meves naturals i creixents ungles per unes rígides i artificials ungles postisses, les quals no requereixen de més manteniment que netejar-les amb un drap de microfibres..... o comprar un altre talla-ungles. I clar, el més ràpid era aquesta segona opció. I com a bon enginyer, havia de demostrar que alguna cosa havia après durant tots aquells anys estudiant, i vaig aplicar una contundent decisió d’optimització del temps i recursos econòmics per decantar-me, a curt termini, per l’adquisició d’aquest preuat artilugi anomenat talla-ungles.

Aquest tràgic fet d’haver passat uns dies sense la possibilitat de poder-me tallar, amb condicions, les ungles de les mans em va afectar profundament. Tant és així que vaig estar meditant molt sobre el creixement de les ungles de les mans.... i vaig adonar-me que sols hi havia una cosa pitjor: el creixement de les ungles dels peus!! Oh sí senyor.... aquí ja teníem un problema digna d’estudi de doctorat!! Les ungles dels peus....aquelles velles desconegudes.... aquelles que en la ombra de la societat van creixent dia rere dia.... sense parar... a un ritme constant. Aquelles que fan cas omís al pensament de qui les porta. Aquelles que, sense que hom s’adoni, arriben a assolir dimensions fora de l’escala humana....i que un no s’adona de que hi ha de posar fil a l’agulla fins que nota una forta pressió a la part davantera del calçat. I és que és així.... cada dia ens dutxem i ens rentem de dalt a baix....però elles, les ungles dels peus, són les grans oblidades. Segurament que les mirem cada dia....però mirar-les no significa veure-les. I en aquí tenim un greu problema....si no en teníem prou amb el manteniment de les superiors....a més hem de recordar-nos del manteniment de les inferiors.

En definitiva, després de dies de reflexió, anàlisis i càlculs econòmics i d’optimització del temps....he arribat a la conclusió que la millor solució a aquest problema quotidià que ens afecta cada dia a cadascú de tots nosaltres és ben senzill: que ens facin un “completo” a la perruqueria!! Ara que la imatge masculina es cuida gairebé tant com la femenina, i que els establiments ofereixen tot de recursos a aquest fi, els hi hem de fer cas. El pròxim cop que anem al senyor perruquer li demanem un “completo”!! Que no sols ens tallin el cabell.... que també ens tallin les ungles de les mans i dels peus, que ens les llimin i ens les posin ben maques. I aquí no li agrada està ben assentat a una cadira, i que et retoquin per aquí i per allí per a que et posin ben bonic....? Certament crec que és la solució. I tots els meus estudis van estar verificats un bon dia que vaig anar a cal perruquer, i “gràcies” a l’actual situació econòmica que fa que els establiments lluitin per conservar la seva clientela fidel, em van oferir gratuïtament fer-me la manicura de les ungles de les mans i un bon massatge al cap!! I oh quin goig que feien les ungles un cop passades per les mans de tant qualificada persona!!

En definitiva.... recordeu que elles treballen i creixen a la nostre ombra.... i que una bona tisorada les hi hem de fer!!