dissabte 5 de gener de 2008

ANTI SANTACLAUS

Bon dia gent! Quant de temps sense veure’ns.... si,si...no tinc perdó...us vaig “acribillar” a l’estrena del meu blog amb una gran quantitat de relats....i després vaig desaparèixer del mapa.... però això els qui em coneixen ja saben que sovint desapareix-ho durant una bona temporada.

Però any nou vida nova (o almenys això diuen els entesos... i jo com a bon predicador no serè qui per contraposar-m’hi). Per tant.... entrant a aquest 2008 he pensat que què millor que ressuscitar el meu oblidat i estimat blog... i no amb 1 ralat...sinó amb 2! (bé... un ja el tenia escrit de fa molts mesos... però en el tinter es va quedar....ai...les olives...).

La veritat és que ara mateix no hauria d’estar escrivint això... perquè s’acosten els exàmens i ho porto.... diguem que com sempre.... bastant fluix.... Però mira... avui que és el dia que passen els reis i vull reflexionar sobre un gran problema que any rera any creix en la nostra societat.....

No ser si us heu fixat... però en els últims anys una plaga d’individus envaeix els nostres carrers per festes nadalenques... Les autoritats encara no saben com solucionar el problema... i és que es troben en la nova malaltia del segle XXI: els Santaclaus!!! Cada any en són més.... i cada any es fan veure més... Sols cal anar a fer un tomb pel poble o la ciutat i n’està ple.... tots allà escalant baranes, xemeneies, teulades.... La veritat és que per lo gordo que és aquest home, deunidó lo àgil i fort que està... però personalment, i em sap greu dir-ho, aquest home és un gran invesor. D’acord que en l’antiguitat aquest home va ser un Sant.... però el posterior “merchandaising” que en va elaborar aquella famosa marca de refresc gasos de color fosc (si,si...aquells que agafen l’aigua del Llobregat, li foten quatre bombolles i una mica de colorant, i te la venen a preu d’or envasada en una llauna vermella...) el converteix a dia d’avui en un símbol consumista pur de les festes nadalenques.... vingut de yankeelandia... per sinó en teníem prou amb l’invasió de Fast-Foods començats amb MC .... I és que qui pot comparar una bona llesca de pa sucat amb tomàquet i uns bons embotits amb una MAC-hamburguesa plena de colesterol...(i mira que els de la poma sí que fan bons ordinadors...)



La veritat és que no ser com està arrelant tant aquest home gras vestit de vermell que entra per les xemeneies. Suposo que pel típic pensament de... que vingui santaclaus i així els nens poden disfrutar dels regals durant les vacances...abans de que passin els reis.... PERO BATUA L’OLLA!!!!! Que no us en recordeu del nostre gran amic el TIO!?!?!? (i no dic pas el que fa música...)... sinó aquell tronc vingut del bosc amb barretina i porró que es fot les botes de menjar a costa nostre.... però que després ens ho agraeix cagant-nos regals.

Doncs des de el meu modest blog vull reivindicar la posició social del tió!!! Hem de fer la revolució del tió! L’any vinent els balcons de les cases, les teulades, les xemeneies.... a tot lloc on es pugui.... hi ha d’haver un tió símbol de la nostra identitat!!!!!

Bones festes i que us portin molts regals els reixos.
Salut!

Supervivència a les olives

(Aquest relat el vaig escriure ja fa uns mesos... però es va quedar perdut entre els bites del disc dur... i avui el publico)

Tothom sap que l’existència de l’ésser humà no és pas bufar i fer ampolles. De petit ens volen fer creure que és així... amb l’ajuda d’una mica d’aigua i sabó ens ensenyen com fer ampolles...bufant pel foradet. Però de grans veiem que la vida no és tan fàcil. Ens en adonem que en l’actualitat és força complicada l’existència humana. Si no és la feina és la salut, sinó els estudis, sinó els amors, sinó.... doncs nano! Quina sort que tens si tot et va bé! La veritat és que personalment no em puc queixar pas... i ara que hi penso estic englobat dins aquest “nano quina sort que tens!”... Problemes de feina no en tinc, i és que no treballo. De salut de moment anem bé... algun refredat de tant en tant però poca cosa. Els estudis... doncs vaja...qui em coneix sap que vaig fent...que m’estresso... cert... però lo important és anar fent... que algun dia ja els acabarem. Els amors... cap problema... no hi ha novia amb qui poder discutir. Vaja... fent un repàs per sobre veig que sí, que tinc sort... visc bastant tranquil. Però la tranquil·litat no és eterna... i en qualsevol moment hom es pot ensopegar amb un destí imprevisible....

L’altra dia quan vaig anar al “super” a comprar em va agafar un “antojo” de olives. La veritat és que rarament en la meva vida he comprat un pot d’olives (algun cop que altre...però pocs)... ja que les que menjo són de producció pròpia (9 mesures d’aigua per 1 mesura de sal i unes herbetes per donar-hi gust)... però aquest any alguna cosa ha passat que ens han sortit malament...i al posar-la en tines...doncs el que passa...que hem hagut de tirar totes les tines. Així que jo, acostumat a menjar quasi tots els dies olives, em trobava que no tenia olives a taula. Ja sabeu que diu la dita: a la taula i al llit al primer crit, però una taula sense olives és com una taula sense cadires.

Abans de continuar vull fer una petita apreciació davant de tan fantàstica dita a la taula i al llit al primer crit. Aquesta dita es porta dient des de temps immemorables. I és que la societat pot haver canviat en molts aspectes al llarg dels segles... però hi ha coses que romanen igual des dels inicis de la civilització humana. I aquesta frase n’és una bona exemplificació de les idees més primàries de les que gaudim l’espècia humana (tant home com dóna), on ve a exposar-nos els 2 grans plaers que ens agrada gaudir... o al llit si va a dormir?

Feta l’apreciació continuem en la meva ruta pel “super”. El tema principal és que feia dies que no menjava olives... i clar... tenia ganes de menjar-me una oliva. I la meva localització era al bell mig del supermercat. El resultat... em vaig topar amb la taula de les olives... i és clar... “l’antojo” que un servidor tenia de menjar olives va fer que no passes de llarg. Mai m’havia parat davant de les olives... suposo que per por que sem revelessin i sem tiressin a sobre (i és que en són moltes d’olives juntes en allà), i encara menys...mai m’havia parat a pensar en la possibilitat de comprar unes olives allà. Els pocs cops que he comprat olives... o han estat de pot o a granel servides per un professional del sector. Però aquí era diferent... en aquí les olives estaven soles.... És un mateix qui se les ha de servir. Les olives estan allà... dins a unes tines... tantes tines com varietat d’olives. D’aspecte fan bon aspecte... no diré que no (no són el mateix que unes de collita pròpia, però tampoc fan aquell aspecte a sintètic que tenen algunes de pot, on els hi han fotut una anxova pel cul!). Però el gran problema que jo hi trobo són les condicions en que estan les olives.... allà dins en tines sense tapar... i on cadascú es serveix al seu gust. Per això mai se m’havia passat pel cap el fet de poder comprar unes olives d’aquestes.... perquè em feia com a fastig que estiguessin les olives en aquestes condicions.... i que fos el propi client qui les “manipulés” i no pas un “professional” del sector. Però aquell dia tenia un gran capritx de olives... i era més gran el capritx que el fastig... i per això vaig evocar la meva imprudència a cometre una compra d’aquelles olives.

La cosa no va ser gens fàcil... vaig parar amb el carretó de la compra just al costat d’elles... les olives.... oh quines olives... totes destapades passant fred i sent magrejades per totes les mans de la ciutadania.... Un cop parat vaig estudiar la situació. Tenia clar que el que anava a fer era una imprudència... però tot i així les meves ganes de menjar olives superaven en escreix els perills de tan arriscada compra. No havia de perdre la serenitat... tot i que el que anava a fer era molt arriscat... m’ho havia d’agafar en calma i actuar amb prudència per no cometre cap error. La veritat és que no n’estava del tot segur del que em disposava a cometre... i estava per fer-me enrere. Tenia els meus dubtes sobre la condicions higièniques de les olives... fins i tot ja passava per alt la possible procedència de la mercaderia... per evitar estressar-me més. Vaig llegir un cartell que molt amablement havien escrit els del súper: “Por favor, no meter las manos en las tinajas”.... venia a dir alguna cosa així com per favor, no foteu les vostres mans sense rentar dins les tines i us mengeu a tota costa les olives!... Sols em faltava això! Un cartell avisant-me de les “guarrades” comeses per la gent... per si no m’havia quedat clar que una tina oberta d’olives era més perillós que tirar-se per la boca d’un pou sense aigua. Tot i així vaig fer el cor fort... vaig treure pit, vaig alçar la cara... i amb un parell de pebrots vaig agafar un recipient de plàstic disposat a omplir-lo ple d’olives. Ai caram!... però la cosa no s’acabava aquí... sinó en tenia prou amb tot el que havia passat fins a decidir a servir-me les olives... ara havia de triar quina varietat agafar d’entre les mil que estaven exposades. La veritat és que diria que en el fons totes provenien del mateix origen... i diria que amb el mateix anar agafant i servint de la gent.... l’aigua de les olives de les tines va agafant diferents tonalitats... depenent de qui posa la ma a dins. Després d’un llarg dia de pensament, he arribat a la conclusió que és així tal com ho he dit, la diferència de colors entre les diferents tines. I crec que d’això se’n van adonar en el supermercat.... i van decidir posar noms a les tines com si procedissin de diferents varietats.... per amagar la diferència de colors entre les olives provocades pel continu entrar i sortir de les mans de la gent.

Al final em vaig decidir per una varietat... en fi... al no haver-me documentat no podia escollir-ne cap basant-me en criteris de selecció.... i clar... no podia aplicar cap sistema de càlcul com el VTP (ai.... quines coses ens ensenyen a les assignatures de projectes... que ens arriben tant a l’ànima que ho volem aplicar en la nostra vida quotidiana...). Doncs fet, vaig servir-me les olives, les vaig pesar..... i au... a seguir comprant.

A dia d’avui encara estic viu... això és un indicatiu, almenys, que aquest tipus de olives no són tòxiques.... Fins i tot haig de reconèixer que per ser de compra són prou bones, i que d’ara en endavant ja conec suficient el terreny com per poder cometre una segona compra sabent el que estic comprant.

Apa, Salut i força a la oliva arbequina!!!!!!

P.S.: Les olives que vaig comprar no eren pas arbequines... però sóc un aferrissat defensor de les olives arbequines... d’on en surt un preuat oli d’oliva de la màxima qualitat. VISCA L’OLIVA ARBEQUINA!!